Si una cosa ha unit sempre les forces polítiques espanyoles, de qualsevol signe ideològic, és l’anticatalanisme. O, dit d’una altra manera, l’oposició radical (de vegades, visceral!) a qualsevol expressió de catalanitat que qüestioni la unitat indissoluble d’Espanya.
Sempre que a Madrid (o a Badajoz, o a Lleó...) han cregut que el catalanisme (de qui s’han mostrat amics quan els ha convingut) adquiria tics secessionistes, les forces majoritàries espanyoles, de forma no pas deliberada, han coincidit plenament en el seu discurs ranci i imperialista.
Llegiu, si no, el monumental primer volum (i suposo que, a causa de la mort de l’autor, acabarà sent l’únic) de les memòries de Josep Benet, De l’esperança a la desfeta 1920-1939 (Edicions 62, 2008). Benet transcriu la famosa frase pronunciada pel dretà José Calvo Sotelo el 1936, poc abans del seu assassinat: “entre una España roja y una de rota, prefiero la primera, que sería más pasajera”; i la posa de bracet amb una altra, també força coneguda, escrita per l’esquerrà Manuel Azaña el 1937: “es una ley de la historia de España la necesidad de bombardear Barcelona cada cincuenta años”.
El mateix Azaña, i en el mateix quadern, anotava un comentari que li havia sentit a Juan Negrín, president socialista del govern republicà durant la guerra civil: “si estas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco”. Més endavant, és el ministre basc Zugazagoitia qui, crític, cita paraules de Negrín: “No hay más que una nación: ¡España!”, i encara: “Antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones (···) cedería el paso a Franco”.
Res no ha canviat. Molts espanyols (de la dreta i de l’esquerra) prefereixen que mani la versió més radical del contrincant abans que veure trencat el que resta d’aquell imperi que tant feia enorgullir un dels meus mestres de l’escola “nacional”, el darrer a qui vaig veure utilitzar el regle com a eina pedagògica de primer ordre i a qui més d’un cop vaig sentir recitar, cofoi, que en el territori on regnaven els Reis Catòlics mai no es ponia el sol.
I això ens sorprèn? El que fan els espanyols és el que faria qualsevol estat europeu civilitzat: vetllar per la unitat territorial. El que potser hauria de sorprendre és que els catalans, després de tants anys, encara anem pel món mirant de fer pedagogia del nostre fet diferencial, intentant vendre unes peculiaritats que a Espanya mai no seran compreses ni respectades (més enllà de ser considerades una singularitat floklòrica i regional) si no és amb un estat propi al darrere.
Llegiu el llibre de Josep Benet i descobrireu, entre moltes altres coses explicades amb rigor i claredat, que el difícil encaix dels catalans a Espanya no és una cosa d’ara.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, a principis de 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada