Albert Pla Nualart és l’actual responsable lingüístic del diari Ara, com ho va ser de l’Avui durant vint-i-cinc anys. A banda de la seva tasca com a assessor i corrector, però, ha demostrat –i demostra periòdicament— una gran habilitat com a articulista irònic i implacable quan retrata personatges públics, i alhora rigoròs, divulgatiu i amè quan tracta qüestions de llengua. Ara tenim l’oportunitat de llegir els seus articles del 2010 i el 2011 recollits en forma de llibre. Un tast de català (Columna, 2011) es pot llegir, com a mínim, de tres maneres diferents:
1-Com a eina de consulta per aclarir dubtes sobre l’ús de determinades paraules o expressions (és molt útil, en aquest sentit, l’índex de paraules i conceptes que hi ha al final).
2-Com a assaig de sociolingüística que posa al descobert els problemes dels catalans per fixar una normativa funcional per a la nostra llengua, a causa de les pors, inseguretats i complexos motivats, sovint, per la “zona grisa en què la interferència es confon amb l’evolució”. Parteix del principi (agosarat) segons el qual “per a la salut de qualsevol llengua és assenyat considerar que allò que la majoria de parlants ja diuen espontàniament és més correcte i adequat que allò que diuen que es deia. Sempre, és clar, que sigui genuí”. També denuncia la trampa que s’amaga darrere el concepte de bilingüisme i desmenteix la versió institucional que no vol reconèixer que l’ús del català retrocedeix enfront del de la veritable llengua comuna i dominant a Catalunya, que és el castellà.
3-És el dietari d’un lingüista preocupat per la salut i la funcionalitat del català. S’hi presenta un professional allunyat de la imatge del corrector-policia i defensa amb fermesa, sempre que hi hagi una justificació, la simplificació de la normativa.
Albert Pla Nualart mostra una “manera de veure la llengua que deriva de la constant feina de mediació entre la norma i l’usuari”, i no li tremola la veu a l’hora de criticar solucions poc útils del Termcat o de l’IEC; reivindica aglutinacions com almenys, esclar, sisplau, encabat o deunidó, i castellanismes com marrano; recomana la revisió de normes, o acceptar que la situació de contacte amb el castellà és una font d’incorreccions, però també de formes com xiringuito, cel·lo o mono, que, a la llarga, agradi o no, s’hauran d’acceptar; reconeix l’esforç de lingüistes no sempre prou valorats, com Albert Jané o Josep Ruaix; també es lamenta de casos com el de l’adjectiu gran, que cada vegada es confon més amb gros i això fa que la llengua, com a sistema de comunicació, no hi perdi res, però que com a signe d’identitat tingui un problema. Potser es troba a faltar una visió més profunda de la llengua des del punt de vista dialectològic, però en general demostra un grau de coneixement excel·lent de l’objecte d’estudi, i de tant en tant ofereix curiositats etimològiques (de xiruca i guiri, per exemple), o comentaris força divertits, com quan posa al descobert la incoherècia, en castellà, d’escriure Tutankhamom en comptes de Tutanjamón.
Estiguem d’acord o no amb algunes de les propostes més agosarades de Pla Nualart, és un consol constatar que Joan Solà no ens ha deixat del tot orfes, perquè hi ha qui, amb els peus a terra, es mostra hereu del vessant més divulgatiu d’aquell mestre.(Article publicat al diari Regió7 el dia 10 de desembre de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada