Quan un escriu una novel·la ambientada en una època passada (sigui l’antiga Roma, la Barcelona medieval o les guerres carlines), tothom reconeix l’esforç de documentació que ha hagut de fer per recrear uns costums, personatges i escenaris que no poden entrar en contradicció amb el que recull la historiografia; en canvi, quan el marc dels esdeveniments de ficció és l’actualitat, aquest reconeixement gairebé no existeix. És com si sobre el món que ens envolta ja ho sabéssim tot. En canvi, partint de la meva (humil i mosdesta, però real) experiència com a narrador, puc dir que sovint he hagut de documentar-me sobre aspectes del nostre voltant amb tant o més rigor i intensitat que quan he hagut de buscar informació sobre com es vivia a l’època dels bandolers, al segle XVII.
Em vaig interesar per les ambigüitats legals que envolten el món de la prostitució arran de la redacció de la meva novel·la Sota la pell (Proa, 2010), perquè un dels personatges protagonistes és una jove polonesa que arriba a Catalunya i es veu obligada a exercir-hi l’ofici més antic del món.
Des del 1995, a l’Estat espanyol, la prostitució és legal, però no té marc normatiu. El debat sobre com regular el fenomen rebrota de tant en tant, però no s’arriba mai a consensuar cap norma que sigui mínimament efectiva. Alguna cosa deu tenir-hi a veure el fet que, com a negoci, la prostitució mogui a l’Estat més de 18.000 milions d’euros anuals, tingui en nòmina (és una manera de dir) 300.000 dones i compti amb uns 3.600 clubs. A Catalunya només hi ha un decret d’Interior, de l’any 2002, que regula les característiques que han de tenir els locals on es practiquen (oferir-los no és legal, però practicar-los sí) serveis sexuals remunerats. Segons la llei, doncs, la prostitució no existeix, i quan s’actua contra determinades xarxes es fa sota l’empara de lleis com la d’estrangeria o de protecció als menors.
Entre les dues posicions extremes, la reguladora (que defensa que la prostitució existirà sigui com sigui i que, per tant, cal una normativa per regular-ne l’exercici), i l’abolicionista (que parteix del pressupòsit que la prostitució és una forma d’esclavitud i, per tant, no és pot acceptar de cap de les maneres), hi ha tot de postures intermèdies que fins ara no han permès, en la majoria de països, avançar ni un pas cap a enlloc. Entre els regulacionistes hi trobem els empresaris del sector (agrupats en l’entitat ANELA: “Asociación nacional de empresarios de locales de alterne”, que voldrien acabar amb la competència que els suposen les noies que hi ha a les carreteres o als carrers), i entre els abolicionistes les diverses entitats en defensa dels drets de la dona o d’ajuda a les dones que volen deixar la prostitució (com APRAMP: “Associación para la prevención, reinserción y atención de la mujer prostituida”). Els usuaris, com és de suposar, no tenen cap associació reconeguda i no s’han manifestat.
La realitat legal de casa nostra en aquesta matèria ens porta a circumstàncies tan vergonyoses com el resultat del macrojudici que fa poc es va instruir contra una xarxa romanesa de proxenetes, desmantellada al 2006, que explotava dones a Barcelona: els 45 acusats han estat pràcticament absolts, perquè tot el pes de l’acusació partia del testimoni d’unes víctimes amenaçades, dependents i desconfiades.
Potser que els qui han de dictar les lleis comencin a mirar-se d’una vegada què està passant allà on sí que s’ha fet algun pas; així, veuran que, a l’altre extrem del conegut cas d’Holanda, que ha acabat convertint el centre d’Amsterdam en una mena de parc temàtic sobre la prostitució, hi ha el de Suècia, que parteix del principi que cap explotació econòmica no pot basar-se en l’explotació de persones com si es tractés d’una mercaderia, considera que la nostra societat ja ha acceptat la llibertat sexual i, en conseqüència, tracta la prostitució com una forma de violència contra la dona. Un exemple a seguir?
(Versió completa de l'article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 27 de novembre de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada