dimecres, 2 de novembre de 2011

Nacionalisme lingüístic


            La sala d’actes del Centre Cultural del Casino, a Manresa, plena de gom a gom de gent disposada a escoltar un lingüista convidat per Òmnium Bages. Això passava el passat divendres, 21 d’octubre. I és que dues característiques feien de la xerrada un esdeveniment insòlit: en primer lloc, el tema (el nacionalisme lingüístic espanyol); i en segon lloc, el conferenciant (Juan Carlos Moreno Cabrera, professor de la Universidad Autónoma de Madrid).
            Cabrera és un reconegut lingüista, autor de diversos llibres, entre els quals El nacionalismo lingüístico (Península), que des de fa temps es distingeix per fer un discurs (ple d’arguments sòlids i contrastats) que va a la contra del que pensen la majoria dels seus conterranis. S’ha marcat com a objectiu posar en evidència el nacionalisme espanyol (que coneix bé, perquè hi ha conviscut tota la vida), i denunciar, des del sentit comú, l’etnocidi sistemàtic que aquest nacionalisme practica envers les nacions i cultures peninsulars que no són l’espanyola, com a mínim des del segle XVIII. Segons Cabrera, la base que sustenta el nacionalisme lingüístic espanyol és la idea (emparada legalment en l’article segon de la Constitució, segons el qual la unitat d’Espanya és indissoluble) que a una nació li correspon una sola llengua. A partir d’aquí, amb un ampli desplegament documental i una gran capacitat comunicativa, el professor Cabrera es va dedicar a demostrar l’existència d’un nacionalisme d’Estat, molt més agressiu que qualsevol altre, que no es veu a ell mateix com a nacionalisme perquè, des del seu punt de vista, no hi ha més nació que l’espanyola. També va defensar el concepte legítim de llengua pròpia i va dedicar bona part de la seva intervenció a destapar les males intencions de fons dels qui defensen les virtuts de la “llengua comuna” (estatal) enfront de les anomenades “llengües autonòmiques”. La seva conclusió va ser que l’únic nacionalisme excloent que actua en aquestes latituds és l’espanyol, que és l’únic que practica (des de fa segles!) el monolingüisme agressiu i està emparat per una base legal que es pot interpretar des de posicions ideològiques clarament etnocides. Segons els defensors d’aquesta ideologia, les llengües que no són la “comuna” no tenen territori, i el seu ús ha de dependre de la voluntat dels ciutadans; però en canvi tenen molt clar quins són els límits territorials de la “llengua comuna”. Cabrera va assegurar que dir que hi ha llengües més importants que d’altres no té fonament lingüístic, només ideològic.
L’ovació, al final de l’acte, va ser llarga, calorosa i merescuda. El públic va acabar complagut després de sentir com un madrileny manifestava que els catalans tenim dret de ser allò que nosaltres vulguem, que l’estatus que hagi de tenir la llengua catalana a Catalunya només el pot decidir el poble català. I és en la necessitat que tenim de sentir-ho dir a un madrileny on trobo l’únic aspecte que grinyola en tot plegat, perquè penso que retrata la inseguretat endèmica dels catalans, que no en tenim prou amb les nostres pròpies conviccions per avançar cap a un futur de llibertat, i necessitem sentir-les en algú de fora, la qual cosa no deixa de ser un símptona (un més!) de falta de normalitat.

(Article publicat el dia 1 de novembre al diari Regió/)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada