divendres, 11 de novembre de 2011

No ho llegiu



            A Bartleby y compañía, Enrique Vila-mats ens acostava, l’any 2000, a l’univers apassionant de la “literatura del No”, la d’aquells escriptors que s’inhibeixen davant la feina i opten per no escriure. Fa un temps, però, va aparèixer en català (traduït per David Clusellas) Un assaig de Pierre Bayard, Com parlar dels llibres que no hem llegit, sobre el que podríem anomenar els Bartlebys de la lectura.
            Tot i que s’anuncia com un llibre d’humor irreverent o com un manual d’estratègies sobre com sortir-se’n en situacions on cal parlar de llibres dels quals només coneixem el que n’hem sentit a dir o que, com a molt, hem fullejat, Com parlar dels llibres que no hem llegit és, en realitat, un assaig sobre els hàbits de lectura de la nostra societat.
            I parteix d’una premissa força descoratjadora: com que és impossible abastar, ni de bon tros, tot el que es publica, qualsevol lector és també, per força, un no lector.
            M’ha sorprès que es doni per suposat que la gent tenim por de passar per ignorants. Conec poc la societat francesa i, per tant, evitaré emetre cap judici sobre la versemblança d’un tal supòsit en el context de l’autor. Però sí que conec la nostra, de societat, i em veig legitimat per afirmar que aquí, en general, la pròpia ignorància no és tan sols una realitat que no es vol amagar sinó que, fins i tot, sovint s’exhibeix com si fos un mèrit. Ras i curt: ningú s’avergonyeix de no llegir i hi ha qui fins i tot en fa ostentació. Aquí no és cap tabú confessar que no es llegeix, perquè la veneració de la literatura no tan sols és una raresa, sinó que segons com es considera símptoma d’antipàtica pedanteria. El llibre de Bayard, doncs, dibuixa una societat hipòcrita que, almenys en les nostres latituds, no sé si és prou real.
            Tot i l’aparença d’obra irreverent, i malgrat la ironia manifesta que destil·la, a Com parlar dels llibres que no hem llegit, Bayard, professor de literatura i psicoanalista, hi aboca denses dosis de pensament, amb una prosa que barreja (potser per parodiar-los) el comentari literari i el tractat científic.
            De fet, ara m’adono que per dir tot el que he dit fins ara no m’hauria calgut llegir el llibre (no he dit res que no es dedueixi del títol o aparegui a la contracoberta) i, per tant, de moment encara no he traït l’essència de la tesi de l’autor, que diu que no cal llegir-se un llibre per parlar-ne.
            Però sí que me l’he llegit, i he constatat la irònica paradoxa que inclou: l’autor ens dóna consells alhora de parlar de llibres no llegits, desmitifica aquesta pràctica, la promou i enumera situacions en què pot produir-se, però sempre, en cadascun dels seus capítols, ho fa a partir de referències a altres llibres que, si no ha llegit, com a mínim demostra que coneix prou bé.

(Article publicat al suplement lectura, del diari Segre, l'any 2009)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada