La invenció de l'adolescència

            És aquella etapa de la vida en què els nois es tornen muts i mengen com llimes i les noies més assenyades, en un moment de nervis, esclaten a riure per coses que no fan cap gràcia o s’ofenen per comentaris innocents. Els adolescents, éssers contradictoris per definició, són capaços de córrer durant dues hores rere una pilota sense despentinar-se i, en canvi, al·legar un cansament mortal quan arriba l’hora de caminar cent metres en una excursió escolar o familiar. Volen ser grans i tastar els avantatges de la vida adulta, però no renuncien a determinats jocs infantils. A ells els canvia la veu d’una forma sobtada i comencen a deixar anar galls estrepitosos. A elles se’ls defineixen les corbes i els creixen els pits. Tots vesteixen seguint uns mateixos patrons i asseguren que és el seu estil particular. Busquen la seguretat que en realitat no tenen.

            Pobrets. Han de prendre decisions importants (algunes de les quals els marcaran de per vida) i això coincideix amb l’època en què tenen més dubtes. Tot plegat provoca canvis d’humor sobtats i un permanent recel davant l’autoritat. Passen de l’amor a l’odi amb una facilitat inversemblant. Qualsevol element desestabilitzador (un desengany amorós, una negativa imprevista...) pot desencadenar en el seu estat d’ànim una explosió hormonal difícil de preveure.

            Pobrets? I si tots plegats recordéssim que l’adolescència és un invent occidental dels darrers cinquanta anys? Abans, una persona passava d’infant a adult sense transició, de l’escola al món laboral directament, dels pantalons curts als pantalons llargs, de no tenir cap responsabilitat a tenir-les totes. I a bona part del món encara funciona així.

            Hem passat d’un model de societat que no contemplava l’existència dels adolescents a un altre en què l’adolescent és pràcticament el centre de l’univers, en què l’adolescència s’ha convertit en una etapa de la vida cada cop més llarga. Tant, que corre el risc de ser tractada per la gerontologia. Avui dia no és difícil trobar pares que imiten la manera de parlar dels fills, i diuen coses com “no em ratllis!”, “com mola!” o “s’ho ha currat una passada”; pares que juguen amb la Play Stations i vesteixen amb els pantalons a mig cul.

            La síndrome de Peter Pan dura fins més enllà dels quaranta i es tracta de posposar sine die el més important dels conflictes de l’adolescència: l’adquisició de responsabilitats.

            Està clar que, de ser responsables, n’haurien d’aprendre a l’institut, oi? Que per alguna cosa mantenim aquesta colla de funcionaris queixosos que només pensen a fer vacances. El mínim que poden fer és aguantar els nostres fills malcriats. Perquè, ja se sap, la feina dels pares és consentir i la dels professors, educar... O no anava així?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'any 2009)