diumenge, 9 d’octubre de 2011

El mar de la tranquil·litat, de David Castillo



            Per refugiar-se dels inspectors d’hisenda i del pròpi passat més recent, després d’haver-se entrampat econòmicament en un negoci i d’haver arrossegat amb ell una bona colla de treballadors, d’haver perdut la parella i haver-se quedat sol, un empresari torna al barri que el va veure créixer durant els anys setanta. Allà, recupera antigues amistats (els supervivents de tota mena de fracassos professionals i sentimentals, i de tota mena de flirtejos amb substàncies addictives) i engega una relació vital amb una prostituta de luxe. El mar de la tranquil·litat (Proa, 2010), de David Castillo, combina la crònica d’una època (els anys setanta) i un món (Vallcarca, el Coll i el Carmel), amb la història d’un “fracassat” que (com el fill pròdig) hi torna.
            És una novel·la generacional (una autoficció, de fet) que ens pot provocar una certa sensació de vertígen als qui vam néixer els anys seixanta. Aquella mena de sensació de veure retratada una experiència viscuda (salvant distàncies geogràfiques i demogràfiques) amb tota la intensitat de l’adolescència. “Ens havíem format un ordre del món basat en la uniformitat homogènia dels àlbums de cromos, de la geografia i de la naturalesa, dels productes Bimbo”. Partits de futbol al carrer, vida de barri, joves que parlen en “una barreja entre el xava genuí de la barriada del Coll i l’andalús més tancat dels nous emigrants”, baralles amb colles rivals, flirteig amb les idees llibertàries... El contrast entre el que eren i el que han acabat sent, duu els personatges a demanar-se si la vida és alguna cosa més que una pèrdua de temps, i a concloure que, al capdavall, tot el temps és un temps perdut.
            Amb algun castellanisme innecessari i una trama centrada en l’ambient i els personatges (especialment en la seva relació d’amistat) més que no pas en l’acció, David Castillo construeix un retrat sòlid d’un barri que ell coneix bé, d’uns joves que, com diu la primera frase, “encara no érem capaços de diferenciar l’avorriment de la tristesa”. És el retrat (i la reivindicació), també, d’una Barcelona “que no surt a les guies turístiques” i que entronca amb una certa tradició literària que fins ara potser s’havia expressat més en castellà en novel·les com, per exemple, Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada