dilluns, 10 d’octubre de 2011

La fi de l'humanisme



            Entre la gran quantitat de matisos que, al voltant d’una trama complexa i absorbent, ofereix l’última novel·la de Jaume Cabré, Jo confesso (Proa, 2011), hi ha un tema del qual no he sentit a parlar ningú però que en canvi a mi em va cridar força l’atenció mentre llegia el llibre. Em refereixo al retrat que fa Cabré d’un canvi importantíssim que s’ha produït en la civilització occidental coincidint amb les darreres dècades del segon mil·lenni: el pas de la cultura humanista al deshumanitzat món tecnològic, del manuscrit a l’ordinador.
El protagonista de Jo confesso, Adrià Ardèvol, és un apassionat del coneixement, que sap que una llengua no és només un codi per comunicar-se (“Els homes no habitem un país; habitem una llengua”), per això en parla un bon grapat (entre les quals el llatí, l’hebreu o l’arameu) i té una biblioteca espectacular (“El despatx és el meu món, la meva vida, el meu univers on hi té cabuda quasi tot excepte l’amor”), col·lecciona vells manuscrits, aprecia les grans veritats que s’amaguen al darrere de la ficció literària (“Sé que m’invento coses: però no deixo de dir la veritat”), creu en la força de l’atzar (“Si l’itinerari dels nostres gens i després les nostres vides s’haguessin desviat per una altra dels milions de cruïlles possibles, ni s’hauria pogut escriure tot això que ves a saber qui llegirà: Que bèstia”), coneix el valor de la poesia (En una conversa, un narrador mediocre li diu: “-Llegeixes poesia. / -Sempre n’he llegit. / -Doncs jo no, tu. / -I així et van les coses”), aprecia el poder de la bellesa redemptora (“mirem de sobreviure al caos amb l’ordre de l’art”), més concretament de l’artifici literari (“que és el més proper a l’experiència viscuda”) i és un pensador brillant que reflexiona sobre com l’art pot salvar la humanitat del Mal, si és que la humanitat pot o mereix ser salvada (“l’home destrueix l’home i també compon El paradís perdut”)... Però l’Adrià Ardèvol és incapaç d’entendre’s amb un document word.
En un moment determinat de la novel·la, el protagonista, que fa de professor d’història de la cultura a la Universitat, descobreix que cap dels seus alumnes sap gens de llatí ni han llegit la Bíblia, i quan tradueix un vers d’Horaci que diu que “el dia del Senyor arribarà com un lladre en plena nit”, a un dels alumnes no se li acut res més que demanar: “-Quin senyor?”.
Cabré, doncs, constata que la visió humanista del món, aquella que veu en l’art la més gran forma de coneixement, ha perdut la partida.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2011)

2 comentaris:

  1. Llorenç, m'ha agradat molt aquesta reflexió entre el que podríem dir: una visió romàntica/introvertida de la vida i la visió moderna/materialista de molts joves d'avui en dia. Probablement totes dues es complementen i es necessiten i han aprendre l'una de l'altra, no creus?

    ResponElimina
  2. I tant! No podem viure pas d'esquena a la modernitat, però tampoc a l'art (i a la bellesa) com a forma de coneixement.

    ResponElimina