Quatre
obres opten al vintè Premi Joaquim Amat-Piniella d’enguany: Fugir era el més bell que teníem, de
Marta Marín-Dòmine; Sis nits d’agost,
de Jordi Lara; A l’amic escocès, de
Maria Barbal; i Per tenir casa cal
guanyar una guerra, de Joan Margarit. El dia 15 de gener es presentaran al Centre
Cultural del Casino, de Manresa, amb la presencia de Lara, Marín-Dòmine i els
editors de les altres dues, que llegiran textos dels absents.
Fugir era el més bell que teníem (Club
Editor) i Sis nits d’agost (1984) són
novel·les atípiques. En realitat, la classificació com a novel·la (si l’entenem
com a text narratiu de ficció) pot fins i tot resultar forçada, en aquests dos
casos. Una i altra presenten el periple dels autors per reconstruir
l’experiència de persones reals (el pare errant, en el cas de Marín-Dòmine;
l’activista i filòsof Lluís Maria Xirinacs, en el cas de Lara). Són exercicis
literaris que combinen la narració literària, la descripció creativa, el diàleg
pragmàtic, la citació de testimonis i la reconstrucció d’episodis reals.
Amb
un llenguatge carregat de poesia i una estructura en forma de mosaic, Marta
Marín-Dòmine reflexiona sobre el procés de recuperació de la memòria, històrica
i personal. “He volgut escriure sobre la forma que han pres els murmuris als
racons dolços o cantelluts dels cossos d’aquells que com jo han tingut uns
pares que van ser nens durant la guerra”, diu l’autora, que construeix un relat
sobre personatges desarrelats i tornats a arrelar, com ella mateixa: errants,
exiliats, nòmades... qui sap si fugitius.
Les altres dues obres finalistes del vintè Premi Joaquim Amat-Piniella estan escrites
per figures consolidades de la literatura catalana actual: Joan Margarit és,
probablement, el poeta més llegit i reconegut, i Maria Barbal no ha deixat de
ser, des que va publicar la seva primera novel·la fa trenta-cinc anys, una de
les veus narratives més celebrades i reconegudes. Dos escriptors de pes, doncs,
el prestigi dels quals afegirà pressió al jurat, que ha de triar entre quatre
obres d’una gran qualitat literària.
Per tenir casa cal guanyar una guerra
(Proa) és un llibre de memòries on Joan Margarit explica la seva infantesa i
joventut, amb tots els periples domiciliaris que va haver de viure durant
aquella època: Sanaüja, Rubí, Figueres, Girona, Barcelona, Tenerife... Són
alguns dels llocs on va viure, amb els pares, amb els avis o en una residència
d’estudiants. Amb una prosa nítida i efectiva repassa l’època, doncs, en què es
consoliden els fonaments de la seva vida que, en el seu cas, són també els
fonaments de la seva poesia. És com una mena d’epíleg a la seva obra poètica
completa, una explicació de l’origen dels poemes que ha publicat i que
publicarà. A Margarit mai no li ha fet res d’explicar als lectors d’on surten
els seus poemes, perquè sap que poden arribar fins on el lector sigui capaç de
copsar-ne els matisos.
A l’amic escocès (Columna) és una
novel·la de tall més o menys clàssic, que forma part de l’anomenat “cicle del
Pallars”, on també hi ha Pedra de tartera,
Mel i metzines i Càmfora. Explica la història de Benet Escrig, un home honest i
responsable que, nascut en una vall pirinenca, enamorat de les lletres i amant
del dibuix, es veu obligat a dur una vida diferent de la que havia somiat.
Després de la guerra, on és ferit al cos i a l’ànima, el Benet acceptarà la
seva vida i s’enamorarà d’una noia bella i trista. A l’amic escocès és, sobretot, una història d’amistat i amor, però
no tan sols d’amor entre persones, sinó també d’amor a una terra i un paisatge,
d’amor a la literatura i d’amor a la llengua.
(Article publicat, en dues parts, a la revista El Pou de la gallina, en els números de gener i febrer de 2020)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada