Kitch medieval. A propòsit de la Fira de l'Aixada

Les fires medievals han proliferat per les nostres terres, de llevant fins a ponent, com els bolets en una tardor fresca i humida a la muntanya. El poble o la ciutat que no celebra una fira medieval al llarg de l’any corre el perill de ser esborrat del mapa de la Catalunya històrica, de no figurar en el rànquing de localitats de reconeguda i rància estirp quadribarrada, amb unes arrels mil·lenàries que es remunten fins al temps de Guifré el Pilós, de Jaume I el Conqueridor o, com a mínim, de Martí l’Humà.

            A les comarques centrals se’n fan diverses, de fires medievals: a Saldes, Súria, Bagà, Navarcles, etc. Però la més sonada és, sens dubte, la Fira de l’Aixada, de Manresa, que cada febrer es fa coincidir –com el premi literari dedicat a Joaquim Amat-Piniella— amb la tan nostrada festa de la Misteriosa Llum. Diuen que, fa més de cinc-cents anys, Manresa va viure un fet extraordinari, un misteri que li va canviar el destí: una llum intensa, provinent de Montserrat, va anar de pet fins a l’església del Carme. La cosa de seguida va ser interpretada –i així se li va fer veure al bisbe de Vic, Galceran Sacosta— com un senyal diví perquè es resolgués el conflicte que interrompia la construcció de la cobejada i necessària sèquia. Segons la llegenda, doncs, l’aigua va arribar a Manresa gràcies a la intercessió divina.

Per això, durant un cap de setmana –que enguany s’escau els dies 25 i 26 de febrer—, Manresa es converteix en la capital del kitch medieval. Es pretén situar el visitant en el suposat bullici urbà del segle XIV i els carrers, doncs, s’omplen d’artesans i de parades que proven de reproduir el que l’imaginari popular, amb més o menys rigor històric, associa als mercats de l’edat mitjana: vestits esparracats, algun ferrer manxant o picant sobre l’enclusa, palla pels carrers i música de llagut o flauta. Si se’m permet la frivolitat, badant pels carrers de la capital del Bages algun despistat podria imaginar que a l’època del rei En Pere, dit el Cerimoniós, el personal s’alimentava a base de formatge, embotits i ametlles garrapinyades. Fins i tot, amb una mica més d’imaginació, podríem creure que Guillem Catà, l’arquitecte que va dissenyar la sèquia al segle XIV, es delia per les creps de nocilla.

            Amb tot, resulta divertit trobar-se els membres del consistori municipal vestits amb calces i gipó, presenciar l’arribada del bisbe i el discurs del rei Pere III el Cerimoniós, contemplar lluites entre cavallers sense que corri la sang o assistir a algun dels nombrosos espectacles i exhibicions de ressons més o menys medievals que tenen lloc en alguns punts del centre històric. I, ja de pas, ens pot venir de gust fer una passejada subterrània pel carrer del Balç; entrar a la Seu per admirar el meravellós retaule de Sant Marc; acostar-nos fins al Pont Vell, tot passant per davant de la capella de Sant Marc; contemplar els diferents trams de muralla o la torre del portal de Sobrerroca mentre ens imaginem la seva bessona al costat, flanquejant una de les principals entrades a la ciutat... Això sí que seria un veritable viatge a la Manresa medieval. És clar que per a fer-lo no cal esperar la Fira de l’Aixada. Tot això ho tenim, durant tot l’any i sense artificis, davant del nas.


(Article publicat al diari Regió7 el dia 18 de febrer de 2012)