dimecres, 21 de març de 2012

Teresa Pàmies, memòria d'una generació


Teresa Pàmies va morir dimarts de la setmana passada, A Granada, als 92 anys. El ressò mediàtic del seu traspàs mostra com el país, de vegades, sap estar a l’alçada de les personalitats de talla intel·lectual i literària encara que això passi, sobretot, quan desapareixen. En aquest cas, tanmateix, cal dir que en vida Teresa Pàmies havia recollit nombrosos i importants reconeixements, com ara la Creu de Sant Jordi, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o la Medalla d’Or al mèrit artístic de l’Ajuntament de Barcelona.
            Nascuda a Balaguer el 1919, de ben jove va començar la seva militància política com a dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i com a fundadora, durant la Guerra Civil, de l’Aliança Nacional de la Dona Jove. Una de les imatges més conegudes d’aquella època és la d’una noia joveníssima, amb un enorme micròfon al davant, que s’adreça amb fermesa a una multitud. La guerra i l’exili (Cuba, Txecoslovàquia, França) la van mantenir allunyada del seu país durant més de trenta anys, i no va publicar el seu primer llibre (Testament a Praga, escrit conjuntament amb el seu pare, el dirigent marxista Tomàs Pàmies) fins al 1971. A partir de llavors, però, la seva veu va convertir-se, a través d’una obra eminentment autobiogràfica, en una valuosa portaveu dels qui van perdre la guerra, important pel valor testimonial dels seus textos, però també per la qualitat literària de les seves obres. Autora de novel·les, dietaris i reportatges, Teresa Pàmies és al darrere de títols com Va ploure tot el dia, Quan érem capitans, Memòria dels morts o Allí em trobareu. Per una part del gran públic va fer-se també coneguda i entranyable amb els seus comentaris de boleros als matins de Catalunya Ràdio, o gràcies als articles periòdics a l’Avui, on va col·laborar des dels inicis del rotatiu, el 1976, fins l’any 2009, en què va abandonar la vida pública.
            Vídua del dirigent del PSUC Gregorio López Raimundo, i amb una vida marcada per la guerra, l’exili i la clandestinitat, que la van convertir en una lluitadora incansable, Teresa Pàmies va mantenir la militància feminista i comunista fins al darrer moment. Un pot sentir-se més o menys proper als seus principis ideològics, o bé pot estar-ne del tot allunyat, però no es pot negar a Teresa Pàmies un alt grau de compromís en allò que creia. Era una dona conseqüent. Lluny d’aquell progressisme que es desviu per un cotxe oficial, un vol en primera classe, un vestit de marca i taula reservada en un restaurant amb estrelles Michelin, Teresa Pàmies mirava de ser un exemple de frugalitat, modèstia i afabilitat. Diuen que un cop que va venir a Manresa, convidada per Òmnium Cultural, va fer el viatge des de Barcelona en transport públic, més concretament en tren, i va refusar la invitació dels amfitrions a sopar: portava un entrepà de casa.
            Amb Teresa Pàmies (que en el seu últim article a l’Avui es definia com a “balaguerina, periodista i militant revolucionària”) se’n va, a més, un altre dels cada vegada més escassos representants d’aquella generació que va perdre la guerra, d’aquells que tant ens han ajudat a lluitar contra l’oblit; a conservar, fins ara, la memòria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada