Estrada i Amat-Piniella

Tots dos van néixer a Manresa.

Joaquim Amat-Piniella va haver d’abandonar el país i la ciutat als vint-i-sis anys quan, després de la guerra civil, es va exiliar. Per unes circumstàncies o unes altres (el seu ja conegut pas de quatre anys per l’horror de Mauthausen, però també un desterrament forçat per part de les autoritats franquistes, per culpa de les quals es va veure obligat a establir-se primer a Andorra i més endavant a Barcelona), no va poder tornar mai més a viure a la ciutat que l’havia vist créixer. Quan va esclatar el conflicte bèl·lic, Amat-Piniella era –tot i la seva jovenesa— un dels activistes polítics i culturals més inquiets de la capital bagenca: havia publicat el seu primer llibre (Ombres al calidoscopi), col·laborava en publicacions locals com El Pla de Bages, El Dia o Ara, havia estat secretari personal de l’alcalde republicà Selves i Carner, i es relacionava amb altres escriptors i intel·lectuals manresans de l’època, com el malaguanyat Josep Maria Planes.

Jordi Estrada ha viscut sempre al Bages i és un puntal imprescindible en la vida cultural manresana: va presidir Òmnium Bages, de la junta del qual encara forma part; fa de redactor del Pou de la gallina, on coordina la secció de cultura i signa reportatges de primera línia; columnista setmanal –i mordaç— a Regió7; i forma part de la majoria d’iniciatives de caire literari que es produeixen a la ciutat.

A banda de la seva manresanitat gairebé militant, Amat-Piniella i Jordi Estrada comparteixen altres característiques: una ironia intel·ligent que dota els seus textos i les seves personalitats d’un valor afegit, una llunyana semblaça física (potser condicionada per les ulleres) i un profund interès pel país, per la cultura en general i per la llengua i la literatura catalanes en particular.

A partir d’ara hi ha, a més, un altre vincle entre aquests dos manresans: el passat 22 de febrer, Jordi Estrada va obtenir el premi literari Joaquim Amat-Piniella per la seva obra Rius paral·lels (l’Albí, 2010), una ficció lírica al voltant dels últims dies de la vida del poeta Màrius Torres al sanatori antituberculós de Puig d’Olena, l’any 1941. És la primera vegada que coincideix l’origen del guanyador amb el de l’escriptor que dóna nom a un guardó que pretèn reconéixer la millor obra narrativa de temàtica social i contemporània publicada en català la temporada anterior. I cal dir que Rius paral·les és una peça literària potent i perdurable, a l’altura del premi que li acaben d’atorgar.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de març de 2012)