Paraula de Climent Forner

            En el seu darrer llibre publicat, el poeta Climent Forner reuneix més de vuitanta textos sota el títol, força explícit i encertat, de Paraules sobre paraules (L’Albí, 2010).

            La primera part aplega una cinquantena de pròlegs encarregats a l’autor durant els últims quaranta anys. La majoria van destinats a llibres de poemes i ens poden servir per recordar l’obra de molts escriptors de qui Forner ha estat mentor o amb qui se sent deutor. Abunden els de la Catalunya Central, amb especial atenció pels berguedans. Amb un discurs ple d’afecte i una prosa carregada de matisos, Forner glossa l’obra d’autors com Josep Armengou, Gabriel Mora i Arana o Montserrat Altarriba. La segona part reuneix discursos pronunciats amb motius diversos: presentacions de llibres, pregons de festes, glosses d’amics o arengues més o menys patriòtiques. Tot plegat és un recull de textos independents que, vistos en conjunt, donen una idea de l’activitat literària de Forner al marge de la seva pròpia tasca creativa. Climent Forner demostra, en aquests fulls, a banda d’un fort compromís amb la poesia, amb el país i amb la religió cristiana, una gran generositat envers els seus col·legues lletraferits. Els ofereix allò que més aprecia: les paraules. Ell, que es defineix com a “picapedrer de mots” i proclama “preneu-m’ho tot, deixeu-me la Paraula” (que és com va titular el volum que recull la seva poesia completa) regala mots als altres. I es converteix, així, en l’avalador d’autors que tot sovint són més versaires que poetes.

            En un dels darrers discursos del llibre, el que va pronunciar amb motiu de les manresanes Festes de la Misteriosa Llum de l’any 2010, Climent Forner fa referència a la seva doble identitat manresana i berguedana, que resumeix amb un petit acudit (suggerit per mossèn Ballarín) quan diu: “vaig néixer a Manresa però sóc fill de Berga”. Em fa gràcia que, en aquest pregó, m’agraeixi que el cités en un meu article a Serra d’Or sobre la literatura manresana dels darrers cent cinquanta anys. Forner va marxar de Manresa als vuit anys, amb l’arribada de la guerra, i sempre hi ha mantingut vincles puntuals. No és estrany, doncs, que se l’inclogui en qualsevol referència a la poesia manresana. Més difícil és que es tracti de manresà (així, sense subterfugis) un nouvingut. Jo mateix, que fa més de disset anys que visc a la capital del Bages i, essent fill d’Alpicat, no perdré mai l’etiqueta d’alpicatí, encara em sento dir, tot sovint (i no és pas que em molesti, simplement ho constato), que sóc un manresà “adoptat”.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a la revista el Pou de la Gallina, en el número de març del 2011)