Crònica marciana

             Fa més de seixanta anys, Ray Bradbury va publicar The Martian Chronicles, un recull de relats que pot llegir-se com una novel·la i que tenim traduït al català (Les cròniques marcianes) per Quim Monzó.

            L’obra de Bradbury s’inicia amb la cita següent: “—És bo de renovar la nostra capacitat de sorpresa –va dir el filòsof—. Els viatges espacials ens han fet, a tots plegats, nens una altra vegada”. El comentari encaixa perfectament amb la lectura d’Olor de gas, la novel·la de l’igualadí Pep Elias que va guanyar el darrer Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa i que fa poc ha publicat Pagès Editors. L’autor, que es defineix com a Escrividor (nom del seu bloc a internet), presenta una obra que podria classificar-se dins del gènere de la ciència-ficció, però on, com es llegeix a la contracoberta, hi ha més ficció que no pas ciència.

            Olor de gas és un agradable divertimento, a mig camí entre la novel·la i el relat breu, escrit amb un molt bon domini del pols narratiu, que ens fa viatjar, al costat del protagonista, Adam Bach, fins al planeta roig. Desenganyat del nostre món, desil·lusionat per la recent pèrdua de la dona estimada, Bach (que, curiosament, de petit mai no havia manifestat cap interès per ser astronauta) decideix aventurar-se en una expedició a Mart que només li garanteix el bitllet d’anada i que el condemnarà a una solitud irreversible, però que tanmateix potser l’aproparà a una certa pau interior. Les pinzellades de reflexió existencial i, fins i tot, teològica, donen un xic de profunditat a la història.

            Però si hi ha una constant en aquesta novel·la de Pep Elias és el sentit de l’humor, la ironia que es manté adherida, amb naturalitat, a un llenguatge sobri i transparent. L’estil és d’una gran pulcritud. Abunden frases com “des d’allà dalt no es veien les fronteres que separen uns països dels altres”, “és marcià tothom que viu i treballa a Mart”, “el sol només brillava per la seva absència”, “la sobredosi d’elogis ensucrats hauria saturat de colesterol les artèries de la meva autoestima”, o “pitjor que viure sol en un planeta poc acollidor era haver de viure-hi mal acompanyat”.

En la presentació que Jordi Estrada va fer de la novel·la el passat gener a la llibreria Petit Parcir, el manresà va reivindicar la tradició humorística en la literatura catalana (des de Tirant lo Blanc fins a Quim Monzó, passant per Carner, Pere Quart o Pere Calders) i va contrastar un humor català (de tendència més aviat massoquista) enfront d’un humor espanyol (tirant a sàdic), i, en tot cas, relacionat amb l’humor jueu (en la línia de Woody Allen). Estrada va inscriure Olor de gas en aquesta tradició i, molt oportunament, va observar que el to (un narrador en primera persona que narra les coses extraordinàries que li passen sense perdre, en cap moment, la serenitat) recordava especialment la sobrietat amb que els protagonistes dels contes de Pere Calders entomen els designis del destí.

            Com les de Ray Bradbury, la crònica marciana de Pep Elias parla més de la Terra que de Mart perquè, en el fons, parla dels humans més que de cap altra cosa. En l’obra de Bradbury, Mart és una mena de mirall pessimista de la Terra; en la d’Elias, en canvi, és més aviat un indret on trobar una segona oportunitat.

(Article de Llorenç Capdevila, publicat al Regió7 el 5 de març de 2011)