Fumisme

Un fumista era, en l’argot de París i al segle XIX, una persona poc seriosa i de qui més valia no refiar-se. Amb aquesta divisa, una colla d’escriptors francesos de la belle époque, dels qui visitaven el Moulin Rouge amb assiduïtat, anaven a festes, bevien absenta, estaven al dia de les relacions extramatrimonials dels seus contemporanis i freqüentaven tota mena de cases i locals destinats a l’ociositat de moral poc rigorosa, van atorgar al fumisme la categoria de moviment artístic, guiats per una afirmació tan radical com que “Les arts seront fumistes ou il ne seront pas”.

També coneguts com a hidròpates (és a dir, aquells a qui l’aigua posa malalts), els fumistes van conrear, entre altres gèneres, la patafísica (o “ciència” paròdica que estudia “les solucions imaginàries i les lleis que regulen les excepcions”).

El més seguit i reivindicat dels autors fumistes, de qui el mateix André Breton es considerava seguidor, va ser Alphonse Allais, responsable de centenars de narracions molt breus, del qual ara, gràcies a la iniciativa d’Edicions de l’Albí i a la solvent traducció de Joan Casas, podem gaudir en català d’un tast de la seva obra.

El recull, titulat precisament Fumisme, ens descobreix, al llarg d’una quarantena de textos, el geni creatiu que va ser Alphonse Allais. I un s’adona que de ben segur, ja sigui directament o de forma indirecta, la seva obra va actuar com a precursora en l’estil d’alguns autors de casa nostra (com ara Francesc Trabal o Pere Calders). La història de l’inventor que vol vendre a un senyor ric una màquina que asseca els morts i els converteix en focs artificials, per exemple, bé podria formar part de les Cròniques de la veritat oculta.

Les pàgines de Fumisme en són plenes, de personatges i escenes que van de la paròdia a l’acudit gruixut, sovint amb pinzellades d’humor negre. Cínics, ingenus, bohemis, llibertins, irreverents o espantosament ridículs, els personatges d’Allais (entre els quals es compta ben sovint ell mateix, parlant en primera persona) conformen, en conjunt, un fresc interessant sobre l’ambient ociós de la burgesia francesa de finals del segle XIX: des de l’absurditat hilarant de la noia enamorada d’un porc vell o el domador de sardines en conserva, fins a l’excentricitat de l’home que es dedica a engreixar ballarines del Moulin Rouge, o d’aquell altre que parla amb el seu reflex del mirall i es renya, o d’un que (molt d’acord amb els principis “fumistes”) només ingereix una classe de líquid al dia, rarament aigua.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a la revista El Pou de la Gallina i, amb algunes modificacions, al suplement Lectura del diari Segre, l'hivern del 2010)