Pere Rovira: poesia immortal

            Acabo de llegir un gavadal de versos extraordinaris en el darrer recull de poemes de Pere Rovira, Contra la mort (Proa, 2011). Poesia de primer ordre, bella i sincera, que, gairebé com a signe de rebel·lia, recupera la formalitat més clàssica (decasíl·labs, alexandrins, sonets i rima consonant), a voltes amb un cert regust de Baudelaire o amb pinzellades de Carner, i s’ofereix al lector amb honestedat corprenedora. En aquestes pàgines l’Amor i la Mort s’enfronten, com dos boxejadors en plena forma, en el penúltim assalt a dalt d’un ring sobre el qual es projecta l’ombra del crepuscle.

            El poeta d’Alpicat pren consciència que hi ha un moment arribat el qual un ha de viure, com diu Raimon en una cançó del seu últim disc, “amb més records que projectes, / amb més passat que futur”, i troba en l’amor la força que li cal per continuar vivint o, fins i tot, per sobreviure’s. L’amor, doncs, que de fet ja ha estat sempre una constant en l’obra de Rovira, ara no és només passió (“a la pira del temps crema el desig”), sinó també una força redemptora que allarga la vida (“quan respirem llum, / la mort s’asfixia”). La segona persona ja no serveix a Pere Rovira, com anteriorment, per establir un diàleg amb ell mateix, sinó per parlar amb la persona estimada. I per això la dona, la seva dona (“quan et crido dic cel en femení”), és omnipresent (“Vols que et guardi en secret, i no sé com / perquè tot el que escric diu el teu nom”). Tot això, que ja s’insinuava a La mar de dins, publicat fa set anys amb l’aval del premi Carles Riba, adquireix a Contra la mort una força demoledora.

En aquest singular combat “contra la mort”, l’amor –l’últim amor— ho guanya tot (“esculpirem / les hores perquè sempre estigui viu, / en el cor de l’hivern, el nostre estiu”) i fa “que la vellesa ens dugui a la Bellesa”. Entre versos carregats de sensualitat, arbres amb una forta càrrega simbòlica i homenatges, per exemple, a Màrius Torres (“que diu amor només dient Mahalta”), Pere Rovira parla sobretot d’amor. Un amor que fins i tot arribarà a transcendir la vida, i així Rovira recupera la tradició temàtica del barroc castellà quan Quevedo deia que els seus ossos “polvo serán, mas polvo enamorado”, i que amb tanta cruesa va recrear també Gabriel Ferrater amb aquells versos esborronadors del poema Posseït (“quan els cucs / faran un sopar fred amb el meu cos / hi trobaran un regust de tu”). En aquest sentit, l’últim poema del recull de Pere Rovira (que sens dubte és un dels millors poemes d’amor que un servidor ha llegit darrerament) acaba amb la següent afirmació, que té tota la força d’un epifonema: “el meu amor no entén la paraula morir; / per estimar-te sempre, no em necessita a mi”.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre aquest cap de setmana: 19-20 de març de 2011)