Si un ronda la quarantena (o la sobrepassa) i és mínimament sensible a les atrocitats, no pot deixar de veure els tancs quan trepitja in situ la plaça de Tian’anmen, a Pequín. Els carros blindats ja no hi són, és clar, però la retina conserva, entre d’altres, la imatge d’un noi al bell mig de l’avinguda Chang’an, amb una bossa en una mà i una jaqueta a l’altra, plantant cara al poder arrogant de l’exèrcit roig. Del protagonista d’aquella imatge històrica que va commoure el planeta no se n’ha sabut mai més res.
Van començar els estudiants, aprofitant el dol per la mort del reformista Hu Yaobang, la commemoració de les revoltes de 1919 i el ressò mediàtic que representava la imminent visita de Gorvachov, de qui admiraven les reformes que en aquell moment impulsava a la URRS. Aviat s’hi van afegir obrers i funcionaris. Denunciaven la corrupció del Partit i reclamaven drets laborals, llibertat d’organització, de premsa i d’expressió... El context era esperançador: el mur de Berlín acabava de caure i el bloc soviètic era a punt d’enfonsar-se. La revolta, però, com sap tothom, va ser durament reprimida per ordre de Deng Xiaoping, amb la complicitat del primer ministre Li Peng.
El número definitiu de morts no s’ha fet mai públic, com tampoc el de desapareguts. Les xifres oscil·len entre els dos centenars (segons fonts del govern xinès) i els més d’un miler (segons Amnistia Internacional).
Avui, potser perquè en celebrar-se el vintè aniversari d’aquells fets el govern de la República Popular té por de possibles disturbis, per accedir a la plaça de Tian’anmen cal passar un control de seguretat. Una riuada de gent fa cua per entrar al mausoleu de Mao Zedong, fa volar estels o es fotografia en direcció a la porta d’accés a la Ciutat Prohibida.
El govern, la política i l’economia xinesos han canviat força des de la revolta estudiantil de 1989. El sacrifici de tots aquells joves no va ser, doncs, del tot inútil. O sí? Ara la pena de mort encara existeix, però la bala amb què s’executa el convicte ja no la paga la família. Ara la política del fill únic continua vigent, però dos fills únics poden accedir a un segon fill sense penalització. Ara el règim es continua definint com a comunista, però l’economia de mercat s’hi estén com una taca d’oli i ha florit una nova classe social formada per multimilionaris. Ara la Xina s’esforça per obrir-se al món, organitzant actes com les olimpíades de Pequín l’any passat o la futura Exposició Universal de Shanghai el 2010, però el país és lluny de ser uniforme i ha de reprimir, de tant en tant, revoltes ètniques. Ara els barris populars, com els hutong pequinesos, desapareixen a les grans ciutats, engolits per immensos gratacels i per àmplies avingudes esquitxades de McDonald’s i elegants botigues de marques occidentals. Ara, alguns estudiants del 1989 fan d’executius en multinacionals a Shanghai o a Hong Kong. Ara, tot i que està prohibit parlar-ne en públic, em consta que molts xinesos tenen penjada la foto del jove plantat davant d’una renglera de tancs a l’avinguda Chang’an.
I al nord de la plaça de Tian’anmen, presidint la porta de la Pau Celestial, el retrat de Mao es manté intocable, acompanyat d’una citació en caràcters xinesos que reivindica –ai las!— la pau al món.
(Article publicat per Llorenç Capdevila a Regió 7, l'estiu del 2009)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada