Qui em llegeix?

            Segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura (BCC) fetes públiques la setmana de Sant Jordi, el 60% dels catalans van llegir, com a mínim, un llibre durant l’any passat. El titular més difós per la premsa al voltant de les dades del BCC va ser que sis de cada deu catalans ha llegit un llibre al llarg d'aquest període. Es veu que llegir és el segon tipus de consum cultural més estés entre els catalans, després d’escoltar música. La dada no em sorprèn. Per mi, si de cas, el que més ens hauria de sorprendre d’aquests resultats és la llengua que majoritàriament aquest 60% de lectors va escollir per submergir-se entre les pàgines d’un llibre al llarg del 2010. I aquí guanya per golejada el castellà, amb un 70%. El català es queda amb un 25% i encara hi ha un 5% de població que acostuma a llegir en altres llengües.

            El dia de Sant Jordi vaig compartir, a la Rambla d’Aragó de Lleida, una estona força agradable amb el Ramon Usall (frisós perquè immediatament després jugava el Barça), la Dúnia Carulla (amb la il·lusió del seu primer Sant Jordi com a autora) i el Carles Porta (l’únic dels presents que, en algun moment, ha conegut l’èxit) el protocol obligat d’esperar que algun lector pietós se’ns atansés perquè li signéssim un dels nostres llibres. Mentre observàvem la gent que passava amunt i avall, algú va fer una reflexió especulativa força interessant: quants, entre els passejants vagarosos que ens passaven per davant amb una indiferència feridora, eren en realitat consumidors potencials d’algun dels nostres llibres? Si tenim en compte les dades del BCC, quatre de cada deu ja queden descartats d’entrada, perquè no llegeixen. Dels sis restants, només un i mig (el 25% de sis) prefereixen llegir en català. I, encara, d’aquest 15% aproximat de població total que llegeix en aquesta llengua, a quants els pot interessar, entre tot l’allau de novetats (algunes amb complicitats mediàtiques difícils de combatre), el teu llibre en particular?

            Vist així, queda clar que un no escriu (i encara menys en català) per fer-se ric ni famós, sinó, en tot cas, per algun dels múltiples motius fàcils de suposar (per vanitat, per militancia intel·lectual, per resistencialisme lingüístic, per amor a la literatura), o per una barreja de tots plegats... o potser, com ens agrada pensar a quatre romàntics, fanàtics del negre sobre blanc, perquè alguna raó inexplicable provoca en alguns éssers la necessitat d’explicar el món per, en el fons, explicar-nos a nosaltres mateixos. I, ves per on, Sant Jordi s’està convertint, cada vegada més, en una fira on es mostren, en espais habilitats per a signatures que s’assemblen força a gàbies sense reixa, aquests éssers de naturalesa tan particular.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de maig de 2011)