dissabte, 14 de maig de 2011

La infantesa és una ficció (Els castellans, de Jordi Puntí)



“Encara que només es pot viure anant endavant, l’existència (···) únicament pren sentit quan mires enrere i proves d’entendre-la en el conjunt. Quan la transformes en un relat”. És arran d’aquesta conclusió que Jordi Puntí, el guanyador del darrer Premi Amat-Piniella per Maletes perdudes, basteix una obra de regust autobiogràfic tan aparentment senzilla com profundament honesta: Els castellans (L’Avenç, 2011).
He de confessar que la lectura d’aquest llibre ha exercit sobre mi un poder evocador que ha sacsejat els fonaments de la meva memòria. Potser perquè és el primer cop que m’encaro amb un testimoni tan pròxim, nítid i brillant, escrit per algú de la meva generació, la dels que vam ser infants als anys setanta, adolescents als vuitanta, vam accedir al món laboral als noranta, vam començar a madurar en el tombant de segle i ara, en la segona dècada del segon mil·lenni, comencem, passada la quarantena, a fer-nos vells i, per tant, a tenir una perspectiva cronològica que ens dóna autoritat per explicar-nos el passat i, en el fons, explicar-nos a nosaltres mateixos. “La infantesa és una ficció”, repeteix Puntí una vegada i una altra, perquè “quan som petits, vivim el món com una invenció que anem descobrint a poc a poc”. Però la infantesa és també la pàtria on tenim els orígens. El cert és que quan algú de la pròpia generació fa un exercici de memòria i el resultat és una imatge (una mena de foto rància) que el jovent d’avui no reconeixeria ni de bon tros, és quan un s’adona que ja pot mirar un bocí d’història amb perspectiva. Llegint Els castellans –que no vol ser, tanmateix, una crònica generacional— m’he reconegut en moltes de les situacions i en gairebé la totalitat de les reflexions que hi fa Jordi Puntí.
Els castellans és una barreja de novel·la i crònica autobiogràfica en què l’autor recupera la infantesa. Parla “dels anys setanta en una vila industrial, amb mercat els dilluns, fàbriques al costat del riu, treballadors amb tres torns, diumenges de tortell i sardanes a la plaça”. Amb l’excusa de contrastar-la amb la dels nens castellans (fills de la immigració arribada els anys 60, instal·lada en enormes blocs de pisos allunyats del centre del poble), que provocaven en l’autor-infant una barreja de por, recel i fascinació, Puntí recorda com va ser la seva infantesa, la dels catalans de Manlleu: les anades al cinema, les partides a la màquina del “millón”, les baralles a cops de pedra, les Joyas Literarias Juveniles, les classes amb els hermanos, les primeres revistes “verdes”, els banys estiuencs a les piscines municipals, les cançons del grup Tequila o les sessions d’espiritisme per corroborar que el futbolista Quini estava segrestat a prop del poble. Qualsevol element (una foto, una careta, un bar...) pot fer de magdalena proustiana per esperonar la memòria. Lluny d’esdevenir un anecdotari més o menys lúcid, però, Els castellans ofereix una eloqüent reflexió sobre la pròpia identitat, individual i col·lectiva. Si abans eren els “castellans” o “xarnegos”, ara són els “moros”, els “negres” o els “xinos”. “Miro enrere –diu Puntí—, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n’aprèn res: la funció busca nous arguments cada dia”.

(Article publicat al Regió7 el dia 14 de maig de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada