La utopia imperfecta de Jordi Cussà

 

Reprodueixo l'article que vaig publicar el dia de Nadal de 2010, al Regió7, a partir de l'última novel·la de l'amic Jordi Cussà.

            El trencaclosques d’ideologies que ens han deixat les darreres eleccions al Parlament [28 de novembre de 2010] fa que sigui difícil aventurar quin deu ser el grau de representació política de l’independentisme. Dels 135 diputats electes, només 14 s’integren en partits que defensen obertament aquesta via. Però n’hi ha 62 que, per altra banda, pertanyen a una formació que fa un discurs prou ambigu com per, donat el cas, esperar-ne una actuació en clau poc o molt sobiranista, cosa que segurament espera bona part del seu electorat. Això sense oblidar que en altres grups hi ha qui, a títol personal, s’ha declarat partidari de reformular la relació amb Madrid. Les càbales més o menys il·lusionades o desencisades al voltant de l’esdevenidor polític del nostre país, però, no és pas l’objectiu d’aquesta Lletra de batalla, com sí que ho és, en canvi, de la darrera novel·la de Jordi Cussà, A reveure, Espanya (Edicions de L’Albí).

Estic segur que l’amic Cussà es va fer una sèrie de preguntes abans d’escriure A reveure, Espanya. Què passaria si, d’aquí a uns quants anys, el Parlament fes una proclamació unilateral d’independència? Com reaccionaria el govern de Madrid? I l’exèrcit espanyol? Caldria mantenir els vincles de vassallatge amb la Corona? I la solidaritat amb Espanya? Es desencadenaria un conflicte intern? Correria la sang? El resultat és una paràbola futurista, de política-ficció, que proposa, amb més oportunitat que oportunisme, algunes respostes interessants.

            La trama s’inicia l’any 2038, amb la celebració del vintè anirversari de la proclamació d’independència. La presidenta que hi havia aleshores, dipositària d’un secret que ningú no s’imagina, viu retirada en un mas de l’Empordà, i la seva néta, òrfena des de fa poc i en plena crisi d’identitat, visita l’àvia i es disposa a recrear els esdeveniments en un document audiovisual. A partir d’aquest plantejament, Cussà construeix un escenari de futur amb prou versemblança i amb un objectiu ideològic molt concret: contribuir a negar la superstició de creure que la independència és una utopia, o afirmar que, en tot cas, ho és menys que la construcció d’una estructura confederal. L’autor berguedà ens proposa un joc força curiós, en què analitza el present per definir un futur possible, i ofereix algunes coordenades molt interessants sobre com arribar-hi.

Deixant de banda el vessant polític i circumstancial de la novel·la, Jordi Cussà ha estat capaç de construir també un artefacte literari prou sòlid: una trama àgil, amb intriga i misteris, que, tot i que l’inevitable ball de sigles i de noms es fa, de vegades, una mica embafador, s’aguanta perfectament fins al final, en bona part gràcies a mantenir-se al límit de la paròdia; un rerefons de reflexió moral sobre una de les grans qüestions associades al poder, la de si el fi justifica els mitjans; i un llenguatge efectiu, ple d’imatges d’alt voltatge literari, jocs de paraules i dobles (o triples) sentits.

Valguin, a tall de cop d’esperó, els últims quatre versos d’un poema (un dotzet) que en la novel·la s’atribueix a la futura presidenta de la Generalitat: “Llaureu les utopies imperfectes / ni que amb ortigues hàgiu de fer tractes! / sembreu de tort, quan no hi ha marges rectes, / i que la terra us prenyi tots els actes!”.