La Maria Va néixer en un poble petit, en una família
catalanoparlant. A l’escola, la majoria d’infants responien a un perfil lingüístic
molt similar al seu. Als 12 anys, a punt d’anar a l’institut, la Maria parla un
català força genuí, amb alguns castellanismes incorporats a causa de l’entorn mediàtic,
un castellà rudimentari i un anglès molt bàsic. L’Andrea, per la seva banda, va
néixer a la ciutat, en una família d’origen equatorià. A casa i amb els amics del
barri sempre ha parlat en castellà, però a l’escola ha après el català i,
gràcies a això, s’hi defensa amb certa fluïdesa. A l’institut, la Maria i
l’Andrea coincideixen a la mateixa classe i es fan amigues. Van juntes arreu,
fan els treballs plegades i tot sovint l’una es queda a dormir a casa de
l’altra. Entre elles i amb la majoria de companys, parlen habitualment en
català.
Al
cap dels anys, amb els estudis de secundària superats i a punt d’entrar a la
universitat, l’amistat entre les noies s’ha mantingut intacta. Totes dues són
capaces d’expressar-se correctament en català i en castellà i es defensen prou
bé en anglès. Això sí, el català de l’Andrea manté algunes interferències del
castellà matern i, per altra banda, el català de la Maria ha perdut genuïnitat
en relació al dels seus avis i els seus pares. De vegades, si no s’hi fixa, se
li escapen coses com “això fa olor a...” i confon els verbs “anar” i “venir” (i
diu “ja vaig” o “amb aquest paquet de cereals hi ve una joguina”).
Si
no haguessin estat amigues, és molt possible la Maria s’hagués estalviat
algunes interferències i qui sap si l’Andrea s’hauria mantingut fidel al
castellà amb el seu cercle d’amistats i hauria reduït l’ús del català algunes
assignatures del seu entorn acadèmic. L’amistat entre aquestes noies ha fet,
doncs, que el català de la Maria hagi perdut qualitat, però ha estat gràcies a
aquesta amistat que l’Andrea utilitza el català de manera habitual.
El
contacte lingüístic ens aboca, en el cas de l’àmbit lingüístic català, a certs
dilemes. D’entrada, no sembla un mal negoci la pèrdua d’una mica de qualitat a
favor de més quantitat. És a dir, és millor que hi hagi més parlants encara que
la llengua hi acabi perdent qualitat. Ara bé, fins on podem o estem disposats a
assumir pèrdues de qualitat a canvi de més catalanoparlants? Està molt bé que
hi hagi un augment de parlants en una llengua que es troba en procés de
substitució. Però hem de tenir present que el negoci se n’anirà en orris si la
progressiva pèrdua de qualitat acaba convertint el català en un mer dialecte
del castellà. El futur del català passa, doncs, per aconseguir sumar parlants,
però també per intentar que l’autenticitat del lèxic i, sobretot, de la
sintaxi, es vegi tan poc contaminada com sigui possible.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de setembre de 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada