dissabte, 14 de setembre del 2019

D'Espinàs a Tarantino, passant per Tomàs Cabot


                Sóc un incondicional de les pel·lícules de Quentin Tarantino. Les he vist totes diverses vegades i, fins i tot, aquest estiu, abans de l’estrena de l'extraordinària Once Upon a Time in Hollywood (2019), vaig fer una marató i me les vaig mirar seguides, per ordre, des de Reservoir Dogs (1992) a The Hatefull Eight (2015). Me n’agraden els diàlegs i el pols narratiu, el tractament de la violència i, és clar, les referències cinematogràfiques que hi ha al darrere. I soc, també, un gran admirador de l’obra literària del savi incombustible Josep Maria Espinàs, capaç d’escriure sobre temes quotidians i propers amb efectivitat i ironia, amb una prosa nítida i expressiva. Fins fa poc desconeixia, en canvi, la trajectòria del director i guionista de Camprodon Julio Coll i trobo interessant la connexió que podem establir entre tots tres.


                Espinàs va escriure, els anys cinquanta, la seva primera i única obra teatral, És perillós fer-se esperar, la història d’una colla de delinqüents que, just després de cometre un atracament, van al lloc de trobada i esperen, en un ambient que es va tensant a mesura que avança l’obra, la compareixença d’un d’ells que no acaba d’arribar i que, per tant, comença a despertar sospites en cadascun dels membres de la banda. En el llibre El efecto Tarantino (Rebook, 2019), de Jordi Picatoste, he descobert que Julio Coll va dirigir una pel·lícula basada en l’obra d’Espinàs, Distrito Quinto (1957), una mostra de cinema negre més que digne que reprodueix el clima claustrofòbic de la banda d’atracadors tot esperant l’arribada d’aquell que s’ha quedat amb els diners i que recorda, en alguns aspectes (el fet, per exemple, que es mostrin els preparatius i les escenes posteriors al cop, però no el cop mateix), la tarantiniana Reservoir Dogs. Tot i el reconegut bagatge cinematogràfic de Tarantino, és molt difícil que el director americà conegués Distrito Quinto i, encara menys, la peça d’Espinàs. Segurament és tan sols una curiositat, però l’anècdota m’ha servit per recordar algun altre cas de possible connexió més clara. És el cas de la celebrada pel·lícula La misión (1986) de Roland Joffé, en la qual no costa gaire veure el rastre de la novel·la La reducción (1963), del manresà Josep Tomàs Cabot, que no n’ha rebut mai el reconeixement.


(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada