Quin bilingüisme?

                La sociolingüística defineix com a bilingües les persones o comunitats que utilitzen indistintament dues llengües. La definició, doncs, sembla molt clara. A la pràctica, però, aquesta definició fa aigües, perquè pressuposa unequilibri impossible. Si bé hi ha algunes persones efectivament bilingües, són molt pocs els qui a l’hora de la veritat usen una o altra llengua en tots els àmbits, per exemple, a l’hora d’adreçar-se a un desconegut. Podem afirmar, doncs, que Catalunya és una comunitat de parlants bilingües? No, de cap manera. Com a molt, hi ha un cert bilingüisme institucional.

                A Catalunya hi ha, sobretot, dos perfils de parlants: els qui s’expressen en català i castellà (amb més o menys preferència cap a una o altra llengua) i els monolingües en castellà. I també hi ha (a dins, especialment, del primer grup) un percentatge segurament gens menyspreable de poliglotes: persones que dominen diverses llengües i les utilitzen quan és necessari. I és cap aquí que potser s’hauria de tendir: de l’ideal bilingüe a l’ideal poliglota. Perquè el bilingüisme com a situació lingüística ideal és una farsa. Qui més en defensa les virtuts acostuma a ser aquell que utilitza només la llengua més poderosa i dona per suposat, per tant, que els bilingües han de ser els altres. En realitat, doncs, la defensa del bilingüisme sempre amaga una situació de substitució d’una llengua feble per una llengua forta (tots els processos de substitució lingüística han passat per una etapa més o menys llarga de convivència entre dues llengües). I quina és, a casa nostra, la llengua més poderosa i forta, entre les dues llengües oficials? La que només trobem en uns pocs mitjans de comunicació? La que és gairebé absent al cinema? La que acostuma a usar-se a les classes, però no al pati? La que no tria gairebé cap youtuber? La que cada cop obvien més les pancartes reivindicatives? La que pràcticament no existeix als jutjats? La que abandonen automàticament la majoria de catalanoparlants en una conversa on hi ha un únic castellanoparlant (fins i tot si entèn el català)? O bé l´única que tothom sap parlar i parla? La que s’usa majoritàriament a l’hora d’adreçar-se a un desconegut? La que té centenars de milers de parlants? La que compta amb diversos estats al darrere? La primera que aprenen els migrants quan arriben a casa nostra? La que utilitzen molts catalanoparlants quan s’expressen a través de les xarxes socials?

                Pau Vidal, en el seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), ho té clar: “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. I això caldrà tenir-ho present, també, en el cas d’una futura República Catalana que hauria de voler ser poliglota, però en la qual, d’entrada, hi continuarà havent una llengua forta (el castellà) i una de feble (el català).

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de maig de 2019)