Immersió, encara

                Quan, fa algunes setmanes, amb el rerefons de la sentència que ha condemnat els presos polítics catalans a un centenar d’anys de presó, un servidor s’afegia al clam iniciat per Jordi Cuixart de “Ho tornarem a fer”, pensava en practicar la desobediència civil noviolenta, com vam fer l’1 d’octubre de 2017. De moment, però, resulta que el que hem de tornar a fer és defensar les engrunes que, per preservar la nostra identitat, hem hagut d’anar protegint els darrers quaranta anys. Darrerament, per exemple, com si haguéssim entrat en un bucle infinit, ha calgut tornar a explicar les virtuts de la immersió lingüística a les escoles davant del viratge interessat del PSC respecte d’aquesta qüestió que, fins ara, només posaven en dubte, també per interessos electoralistes, partits com C’s i PP, així com plataformes socials de signe espanyolista, amb l’objectiu final de reduir el català a simple forma d’expressió folklòrica. Els dirigents socialistes catalans han abandonat definitivament l’equidistància. Em nego a pensar que mostren qui són en realitat. Això no ho sabrem mai. Més aviat m’inclino a considerar que el que busquen és “eixamplar la base” amb el suposat (i és molt suposar) vot progressista-espanyolista que ha fugit de C’s.

                Ja estàvem acostumats a rebre, dels sectors més anticatalanistes, aquest menyspreu cap a una de les poques eines realment útils i cohesionadores. Estàvem acostumats que l’espanyolisme més ranci ataqués la immersió lingüística i TV3 com un mantra recurrent. Ara, el discurs del PSC s’assembla sospitosament al d’Arrimadas: “Els @socialistes_cat diem hola a una societat plurilingüe que preservi el català i que garanteixi sense complexes [sic] un bon domini del català i castellà i de l’anglès respectant el criteri pedagògic i adaptant cada projecte lingüístic de centre al seu entorn”, diu Eva Granados. Aquesta proposta s’assembla força a la polèmica llei de trilingüisme (posar l’anglès pel mig sempre queda molt bé) promoguda el 2013 pel popular José Ramón Bauzà, aleshores president del Govern Balear, amb la intenció d’arraconar el català (també) a l’escola.

                La iniciativa, naturalment, ha estat aplaudida per gent com Joaquim Coll o Lluís Bassets. Són els qui s’escandalitzen quan senten algú a qui li costa expressar-se en castellà (un espècimen excepcional, si és que existeix, alimentat per la mitologia espanyolista) i en canvi no diuen res de la normalitat quotidiana, on el català amb prou feines és present en àmbits com el cinema, la justícia, els youtubers o les plataformes digitals, o és clarament minoritari a la ràdio, la premsa o la televisió; ni troben vergonyós que (de manera gens excepcional) hi hagi milers de catalans incapaços de dir un mot en català o que l’utilitzin amb una precarietat clamorosa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 de desembre d 2019)