L’Agustí Franch acaba de publicar una novel·la, Wicca, a l’editorial andorrana Mesclant. Franch (manresà,
santpedorenc i, des de fa uns anys, andorrà sense passaport) és un escriptor
del tot imprevisible: un home orquestra de les lletres que sovint s’amaga,
discretament, darrere d’un somriure murri, com si no acabés de ser responsable
del que escriu, com si es tractés d’un infant entremaliat que, dissimuladament,
tira la pedra i amaga la mà. Si, fa un temps, m’haguessin demanat quines
característiques defineixen la seva prosa hauria destacat l’humor autèntic de
les trames i l’agilitat hilarant dels diàlegs esmolats. Poc m’havia de pensar,
en canvi, quan em va caure a les mans aquest seu darrer artefacte literari, que
acabava de parir una novel·la llarga, d’argument enredat, que busca més
sorprendre que fer riure, una història de bruixes i misteris, d’assassinats i
enganys, hipnòtica i travada amb tots els girs argumentals que el gènere
demana.
Parlar d’una novel·la on el pes recau, bàsicament, en l’habilitat de crear
una teranyina que enganxa el lector, és complicat, perquè t’impedeix dir gran
cosa de les aventures que viu el Jaume, el protagonista, un xicot cec que
descobrirà un passat familiar misteriós, un passat que, quan al principi de la
història se li mor l’avi, poc s’imagina, i on els “wicca”, practicants d’una
mena de religió neopagana, propera a la bruixeria, que es va posar de moda als
anys 50, tenen també el seu protagonisme. Franch va confessar, el dia que va
presentar el llibre a Manresa, que havia decidit d’escriure aquesta història
després d’haver llegit El codi Da Vinci
i plantejar-se si ell era capaç de construir una història trepidant, una trama
angoixant i terrorífica, que atrapés el lector, com la de Dan Brown. Aquesta és
l’ambició de Wicca i l’Agustí Franch
se’n surt prou bé.
Wicca és una novel·la
per deixar-se portar, per passar l’estona, per abandonar-se a una trama lineal
–amb alguns flashbacks ben repartits—
plena de moments sorprenents. No té més pretensions. I no li’n calen. Si el món
anglosaxó ven milions de llibres amb històries similars, per què no ho podem
provar també en català?
(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada