Pintar, escriure, viure

                L’art ha estat, des de sempre, una de les formes més elevades de comunicació. Potser no sempre resulta fàcil interpel·lar el receptor amb missatges abstractes –ja sigui a través de les paraules, dels colors o d’unes notes musicals—, perquè els missatges artístics, al capdavall, no es capten a través de la vista o de l’oïda, sinó a través del cor. Però no hi ha millor manera de transmetre les veritats més profundes dels humans que a través de l’obra d’art. A més, quan el receptor –l’interpel·lat— es troba dins d’un mateix, el missatge pot adquirir una profunditat tan íntima que només es pot descodificar des de la sensibilitat.

                La santpedorenca Carmina Duran, mestra a Castellnou de Bages, coneix molt bé els mecanismes per comunicar-se a través dels sentiments i les emocions, perquè fa molts anys que treballa amb infants que tenen entre tres i cinc anys, que amb prou feines entendrien cap missatge abstracte que no procedís directament del cor. L’any 2014, a la Carmina li van diagnosticar un càncer –un “tumoret al pit”— i, mentre lluitava per vèncer-lo, mentre s’enfrontava al dolor físic i al daltabaix anímic, mentre superava els estralls d’una medicació agressiva... es va posar a pintar. La pintura es va convertir, durant un temps, en la vàlvula per on la Carmina, íntimament, deixava anar les seves angoixes, en una manera d’expressar la por i el patiment, però també l’esperança i l’amor dels qui l’acompanyaven... La pintura va ser, també, una manera de dialogar amb la pròpia malaltia, d’interpel·lar-la directament i de plantar-li cara des dels plecs més profunds de l’ànima.

                Feliçment superada la convalescència, animada per familiars, amics i metges, la Carmina va muntar una exposició amb algunes d’aquelles pintures, i va acompanyar els quadres amb uns textos que, si bé originalment devien voler ser explicatius, acaben convertits en petites peces líriques, les quals, més que no pas explicar-lo, reforcen i aclareixen el missatge de cada pintura. L’exposició es va poder veure a Santpedor, a Berga o a Manresa. Mostrava una experiència transmesa a través de l’art. L’impacte emocional entre els visitants va ser tan profund que, finalment, després que alguns ho suggerissin, l’exposició ha acabat convertida en llibre.

                El resultat (Pintar, camí de vida, 2016) és un producte deliciós. A banda de la qualitat de l’enquadernació, del disseny i del paper, en aquest llibre hi trobem una col·lecció de pintures abstractes –la majoria acrílics, alguna aquarel·la i anilines—, on els colors expressen tantes coses com les formes, i textos, que repassen, amb una força corprenedora, amb un codi molt particular, tot el procés de la malaltia, els daltabaixos emocionals, i la presència permanent i imprescindible d’aquells que sempre hi són.

                Pintar, camí de vida és alguna cosa més que un llibre. És una experiència. Al darrere de cada pintura, i de cada text, hi ha veritat i sensibilitat, hi ha sinceritat i honestedat, que és tot el que li podem demanar a una manifestació artística. Allò que va néixer com una forma de diàleg amb la pròpia malaltia –amb el maleït “tumoret”— acaba esdevenint una experiència que, amb esforç i generositat, l’autora ha decidit compartir amb nosaltres. No podem fer altra cosa que donar-li les gràcies.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 7 de març de 2017)