dilluns, 28 d’octubre de 2013

Josep Maria Planes i la Manresa actual

                Al llarg de la seva curta vida (va ser assassinat als 29 anys pels anarquistes durant els primers mesos de la Guerra Civil) Josep Maria Planes sempre va assumir el paper d’ambaixador bagenc a Barcelona i va exhibir, en societat i amb notable un toc de distinció, la condició de manresà; però en la seva obra va parlar ben poc de la ciutat on havia nascut i de la seva gent. En el número 176, corresponent al 16 de juny de 1932, de la revista barcelonina Mirador, el modern setmanari inspirat per Amadeu Hurtado, trobem un dels pocs articles on Planes parla de Manresa i dels manresans. L’article, titulat Una visió de Manresa, va escriure’l a propòsit de la publicació d’Un llibre verd (visió parcial de Manresa), escrit pel seu amic, l’escriptor i polític Vicenç Prat, amb il·lustracions del també amic seu Anselm Corrons. En comptes, però, de comentar àmpliament el llibre dels seus amics, Planes prefereix fer una interessant “excursió pel camp de la psicologia manresana”.


                És en aquell article que, precisament, Josep Maria Planes justifica les pròpies reserves a l’hora d’escriure sobre la seva ciutat (“Si alguna característica pròpia tenim [els manresans], és una mena de pudor, que no té res a veure amb la modèstia, que ens priva de lliurar-nos a certes expansions d’eufòria comarcal.”). No hem d’oblidar, però, que escriu per a un lector eminentment barceloní (“Si els barcelonins hi reflexionen una mica, s’adonaran que enmig del brillant assalt de les comarques catalanes sobre Barcelona, el nom de Manresa i del Pla de Bages sona amb una grisor particular. Els empordanesos, els vigatans, els del Vallès, els tarragonins, els lleidatans, tenen un prestigi sòlid, colorit, que els destaca sense compliments. En canvi, els manresans –per culpa, potser, del nostre paisatge, tan modest— fem la viu-viu, sense piafar poc ni molt.”). Planes retrata els manresans com a excessivament discrets, incapaços de passejar l’orgull local, perquè Manresa no ha exportat pintors, escriptors ni polítics prou rellevants. Finalment, i just després de deixar clar que vol guardar-se bé “de dir si això és un mèrit o un defecte”, assegura que “en el pitjor dels casos es pot afirmar amb el cap ben alt que, potser, és una comoditat. Una de les poques comoditats que ens permetem els natius de la comarca més inconfortable de Catalunya.”



                No sé si encara és vàlida (o si ho estat mai) aquesta anàlisi del caràcter manresà, marcat pel pudor i la discreció davant la pròpia condició geogràfica. El que no podem obviar és que, si més no aquest 2013, i com a mínim en el camp de la literatura, a Manresa han passat coses interessants. El cicle Tocats de Lletra d’enguany ha tornat a erigir Manresa, durant un mes, en capital catalana de la poesia; l’any Amat-Piniella ha recuperat la memòria d’aquest escriptor entre els seus conciutadans i ha aconseguit projectar-lo més enllà de la Creu de la Culla (ara mateix, per exemple, l’exposició “Amat-Piniella: escriure contra el silenci” es pot visitar al Museu d’Història de Catalunya i dijous passat l’Ajuntament de Barcelona va fer un acte d’homenatge a l’autor de K.L.Reich); i, encara, per a la primera quinzena de desembre Òmnium Bages prepara una sèrie d’actes que culminaran, el dia 13, amb la Nit de Santa Llúcia al teatre Kursaal.

(Article publicat a Regió7, el dia 26 d'octubre de 2013)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada