dimecres, 20 de març de 2013

Licantrops al Matarranya


            Per quina raó una nissaga familiar mata els fills mascles tot just acabats de néixer? Potser per evitar que pateixin de licantropia, la malaltia que s’associa als homes llop i de la qual les femelles són portadores, sense arribar a desenvolupar-la. Entre la mitologia associada amb els llops hi ha, a casa nostra (com suposo que també en altres cultures i comunitats), històries de tota mena. Una d’elles parla de la figura del llobater. S’explica que antigament, quan a Catalunya encara hi havia llops que campaven per les muntanyes, existien homes capaços d’ensinistrar-los. El llobater dominava el líder de la colla i cobrava un impost als ramaders que volien mantenir vives les ovelles.


            D’aquesta mitologia folklòrica beu Carles Terès, autor de la novel·la Licantropia, publicada a primers d’any per Edicions de 1984. Casualitat, o no, entre els darrers títols de la col·lecció Mirmanda n’hi ha dos més que fan referència als llops (Llop entre llops, de Hans Fallada, i L’instint del llop, de Massimo Lugli). El protagonista de Licantropia és un fotògraf del Matarranya que va descobrint els seus orígens i, al mateix temps, es va descobrint –en ell mateix i en algunes persones del seu voltant— instints que fins llavors li havien passat per alt o havia arraconat deliberadament. Una teoria inquietant i fantasiosa plana, com a rerefons, al llarg de tota la novel·la. Una teoria segons la qual hi ha “zones fosques en l’evolució” i que algunes espècies, més que desaparèixer, “s’han infiltrat en l’espècie més prolífica imitant el seu aspecte fins al mínim detall, però mantenint la seva especificitat”.
            De títol potser massa explícit, i amb una història que defuig, a favor de la trama, el potencial d’anàlisi psicològica a què es presta el tema, Licantropia és una novel·la de terror prou ben resolta, amb moments angoixants, malediccions familiars, secrets terribles, antics manuscrits reveladors, ombres de follia i premonicions que provoquen un nus a l’estómac. Les pinzellades pròpies de la novel·la gòtica, les referències al gran escriptor Lovecraft (el mestre del terror psicològic) o a les pel·lícules de Roger Corman mostren fins a quin punt Terès sap perfectament en quin terreny es mou: el d’intentar analitzar el costat fosc dels humans, i al mateix temps explorar i desplegar un bon domini dels mecanismes que provoquen la por. Així, Licantropia contribueix a engrandir la galeria de monstres que formen part de la literatura catalana, i que van des del vampir de Les històries naturals, de Joan Perucho, fins als granotots de La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol.
            I tot plegat amanit amb un treball lingüístic notable: els personatges utilitzen, sovint, un parlar perfumat amb els trets dialectals propis del català del Matarranya.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de març de 2013, i també al Pou Digital)

1 comentari:

  1. M'ha agradat molt aquest article. Veig que has entrat en alguns punts essencials de la narració. I que hi descobreixes els meus referents, a banda dels explícits (Lovecraft), els altres, principalment Perucho. La lectura de "Roses, diables i somriures" em va convèncer, en el meu suburbi castellanoparlant, els pares franjolins i amb 17 anys (era l'any 78!), que el català havia de ser la meua llengua literària. Moltes gràcies per haver-lo llegit i per haver-hi entrat.

    ResponElimina