La invasió dels homes rata

                La burgesia com a tema literari –per fer-ne sàtira o per analitzar les relacions humanes— sempre ha estat de moda en aquest país. Com a mínim, des que Josep Maria de Sagarra va escriure la imprescindible Vida privada. Darrerament, a més, sembla que el tema ha revifat. És curiós que, per exemple, els tres darrers títols que han guanyat el premi Josep Pla fan un retrat, cadascun a la seva manera, d’aquesta classe social. El cau del conill, de Cristian Segura, guardonada amb el Josep Pla del 2011, es promocionava amb l’epígraf “un retrat de la burgesia barcelonina”; Quan érem feliços, de Rafel Nadal –que, a banda del Pla del 2012, també ha estat reconeguda amb el darrer Amat-Piniella—, fa la radiografia d’una família de la renovada burgesia liberal gironina durant els anys seixanta; i, finalment, la primera novel·la que publica el periodista manresà Genís Sinca, Una família exemplar, acosta dues famílies burgeses, una de Tortosa i una altra de Manresa.

Sinca explica la història tragicòmica de Joan Bou, un pediatre tortosí sobrevingut, per matrimoni, a la rància nissaga dels Antich –on les dones sempre han gaudit d’una generosa pitrera—, que casa una filla amb l’hereu dels manresans Mirabaix, una poderosa família manresana els membres de la qual, a poc a poc, aniran devorant tot i tothom que es mou al seu entorn. I és que els Mirabaix, propietaris de mitja ciutat, darrere dels seus dos trets físics congènits més distintius –una inevitable cara de babau i unes poderoses incisives superiors—, amaguen una naturalesa pràctica forassenyada, una obsessió malaltissa per acumular i una monstruositat estalviadora que els aboca a servir-se de tothom de qui puguin obtenir algun benefici, sense comptar mai amb les conseqüències que les pròpies accions i decisions puguin tenir per als altres. El pobre doctor Bou, de bona fe, es veu xuclat per l’egoisme manipulador del gendre i del consogre i arriba a un grau de desesperació que ratlla la bogeria. Afeccionat a confeccionar arbres genealògics, reconeix que “mai no havia vist un cas de prevalença genètica tan clar i espectacular” com el dels Mirabaix i descobreix la fosca realitat que hi ha al darrere d’aquella família d’orígens poc clars.

Una família exemplar és un relat de contrastos i caricatures, carregat d’ironia i sarcasme, que a vegades s’acosta a l’esperpent. És una novel·la escrita amb una prosa fluïda, un punt desenfadada, carregada d’eloqüència i d’adjectivació vistosa. Es coneix que al darrere hi ha un escriptor a qui agrada escriure, en sap i s’hi recrea. Potser al lector amb poca paciència li costarà d’arrencar, perquè arribats a la pàgina 100 encara no ha passat gran cosa, però cal continuar fins al final per adonar-se que tot –fins la situació més rocambolesca— té un sentit; que no hi ha res gratuït.

                 Quan vaig començar a llegir Una família exemplar, esperava trobar-hi una història lleugera i divertida sobre els maldecaps de dues famílies acomodades arran del casament de la filla dels uns amb el fill dels altres. Al final, però, he acabat descobrint una reflexió interessant sobre com de mesquins poden arribar a ser els homes bons quan es barregen amb aquells que semblen haver heretat l’ànima –i el físic!— de les rates de claveguera.

(Article publicat a Regió7 el dia 16 de març de 2013)