Si
bé molts novel·listes expliquen la mateixa història una vegada i una altra i es
pot dir que, en realitat, escriuen sempre el mateix llibre, el cas de Paul
Auster és paradigmàtic: gairebé tots els seus llibres plantegen la història d’un
personatge que, mentre s’enfronta a la pròpia identitat, és sotmès a la força
de l’atzar. I al llarg de les 900 pàgines de lletra atapeïda que conformen la
seva última novel·la, 4,3,2,1
(Ed.62), l’atzar i la construcció de la identitat tornen a ser el motor que fa
avançar la història (o les històries). És, segurament, el seu monument
definitiu a la força de l’atzar. No m’imagino com, després d’aquest llibre,
podrà tornar a entomar el tema literàriament.
En
Fergusson, el protagonista, viu quatre vides paral·leles que, a partir d’un
mateix plantejament, varien a partir de petits canvis atzarosos (una mort, un
accident, un incendi...). Auster no planteja quatre històries sobre un mateix
protagonista, sinó quatre possibilitats versemblants amb un mateix plantejament.
Els fets són diferents malgrat que el personatge és sempre el mateix. Per això,
hi ha trets essencials que es mantenen en el protagonista dels quatre relats
(la inquietud intel·lectual, l’amor pel cinema i pels esports, la voluntat de
ser escriptor...) i que, en molts casos, intuïm que coincideixen amb el propi
autor, que narra des d’una omnisciència desacomplexada.
Els
personatges d’Auster s’enfronten, sovint, a grans reptes monumentals (la
muralla que construeixen a La música de
l’atzar, les guies telefòniques que col·lecciona un personatge de La nit de l’oracle o els àlbums de
fotografies, fetes al mateix lloc i a la mateixa hora cada dia de l’any, de
l’estanquer d’Smoke), i sembla com si
aquest cop fos el propi autor que s’hagués imposat de construir la seva obra
absoluta.
Si
deixem de banda que potser es recrea un xic massa en alguns detalls del context
històric, i el fet que la majoria dels personatges siguin tan lectors, tan bons
estudiants i tan intel·lectualment madurs que fan una mica de ràbia, la veritat
és que les 900 pàgines de 4,3,2,1
passen amb fluïdesa i un té la sensació d’estar llegint la que potser no serà
la més popular, però sí la millor novel·la de Paul Auster.(Article publicat en el número de gener de 2018 de la revista manresana El Pou de la gallina)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada