Nassos, propòsits, absència

                Si avui és 31 de desembre, vol dir que s’acaba l’any. Fins ara sempre ha estat així. Demà tot estarà tancat i tranquil. Avui, en canvi, per més que sigui diumenge, els carrers de pobles i ciutats, especialment aquells que acostumen a aglutinar els establiments comercials, fins a mitja tarda tindran gent que corre amunt i avall per solucionar alguna cua d’última hora o lligar algun melic per a la festa d’aquest vespre: un detall per al sopar, unes entrades per al local on celebraran la revetlla, un regal, uns calçotets de color roig... Durant el dia, algun nostàlgic de les tradicions orals (sempre en queda algun) explicarà a la canalla que avui és el dia que surt al carrer l’home dels nassos, que en té tants com dies l’any, i qui sap si algun marrec innocent, endut per allò que en diuen la màgia nadalenca, abandonarà per un moment l’smartphone o l’Xbox 360 que li va cagar el tronc o la soca (a casa seua deuen ser dels pocs que encara no en diuen tió), i sortirà al carrer per descobrir-lo, tot buscant entre les fesomies masculines una cara plena de nassos, fins que se’n cansi, o descobreixi (o algú li ho expliqui) que l’home dels nassos és qualsevol home que hagi vist, perquè tots en tenen un, és a dir, la mateixa quantitat que dies li queden a l’any.

                Avui és el dia en què els propòsits d’any nou viuen el seu millor moment: són a la línia de sortida, abans de començar la cursa, carregats amb tota la il·lusió, encara amb tota l’esperança de reeixir. Hi ha qui decidirà apuntar-se al gimnàs, qui es farà el propòsit ferm de llegir més, qui farà jurament d’estar més pels fills, qui assegurarà que pensa beure menys (a partir de demà al matí, és clar), qui dirà de començar una col·lecció d’elefants de porcellana (o de segells japonesos, o de rèpliques de cotxes d’època en miniatura), qui haurà pres el determini de deixar-se créixer la barba... Tinc un amic que aquesta nit, com cada any, farà una mica de paròdia d’aquesta mena de propòsits i decidirà que vol començar a fumar, i una de les primeres coses que farà tot just després de les campanades, el raïm i les felicitacions, serà fumar-se un cigarret, potser un parell i tot, per no tornar-hi fins a l’any vinent.

                Avui, però, també en serem alguns que no ens farem cap propòsit perquè el record del que hem perdut (d’aquells a qui hem perdut) durant el 2017 és massa intens i fa que només siguem capaços d’esperar un 2018 amb menys sotragades. Som els qui ja haurem passat un Nadal i un Sant Esteve sota l’impacte d’una absència dolorosa que ens haurà arrencat algun somriure de nostàlgia i més d’una llàgrima de tristesa. Avui, alguns passarem pel tràngol de començar un any nou sense una part de nosaltres mateixos.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'últim dia de l'any 2017)