Ivan

Com quan cavalcaves sobre la bicicleta en aquelles curses èpiques fins que arribaves a la meta, aquest cop també ens has donat una lliçó de voluntat, de força i de resistència. La maleïda malaltia amb nom de lletra ha fet que ens deixessis abans d’hora, quan encara no tocava, com fan sovint els millors. Has resistit, valent, fins que has arribat al final. I te n’has anat de viatge cap a un lloc on algun dia anirem tots, on ens retrobarem. Te n’has tornat a casa.

Abans d'ahir et vam acomiadar. Hi era tothom: els amics ciclistes, amb qui has compartit tants quilòmetres d’asfalt; els amics del poble, recordant trapelleries, rialles, festes i bons moments; segur que entre els assistents hi havia alguna noia a qui vas trencar el cor, o que te’l va trencar a tu; hi eren els veïns i els coneguts, amb alguns dels quals potser tot just t’has saludat, tu que tampoc no ets un xicot de gaires paraules. I, naturalment, també hi érem la família: pares, germans, oncles , cosins, nebots. I, és clar, la Vanesa, l’Adrià i l’Albert, amb qui vas projectar molts somnis que s’han estroncat massa aviat.

No sentim pena, perquè seràs sempre amb nosaltres, però sí una profunda tristor per tot el que ens perdrem al teu costat. T’estimàvem, Ivan, i t’estimem. Sí, t’estimem. Perquè que te’n vagis no vol dir que haguem de parlar en passat. Molts sabem que et recordarem cada dia, recordarem els bons moments que vam passar plegats, les converses, les rialles, les abraçades. Sort en tenim, de poder recordar. El record té la virtut de fer reviure aquells moments, i de convertir en present allò que potser va passar fa temps. El futur, ben mirat, no existeix. Només hi ha el present, i el passat. I en el nostre passat sempre hi seràs, Ivan, i quan et recordem també seràs en el nostre present. Per això, per més que ja no tornis, no deixaràs d’estar amb nosaltres.

                Et vaig conèixer quan tot just tenies deu o onze anys i jo no arribava als vint. Eres un xiquet tímid a qui sempre he considerat, no pas com un simple cunyat, sinó més aviat com un germà petit i, amb els anys, com un amic. M’ha passat el mateix amb el Josep Ramon. Al costat de ta germana, us he vist créixer, enamorar-vos, casar-vos, tenir fills i, en el teu cas, haver de deixar la bicicleta a causa de la refotuda malaltia. I, malgrat tot, pots estar ben orgullós del que has aconseguit i del llegat que ens deixes... Només cal veure l’Albert i l’Adrià per adonar-se’n. En ells, també seràs amb nosaltres.

                No em vull pas acomiadar de tu dient-te adéu. Sempre et durem al pensament i al cor. Com a molt, et puc dir fins aviat, perquè algun dia, qui sap si d’aquí a molt o d’aquí a poc, ens retrobarem allà on sigui que anem a parar tots, que no pot ser cap altre lloc que a casa. Perquè morir és tornar a casa. Com els rius, que, com diu Màrius Torres, van “de la font a la mar, la nostra pàtria antiga”. Tu ja hi ets, en aquesta “pàtria antiga”. Has tornat a casa, on podràs tornar a pujar al tractor, anar de festa amb els amics, abraçar els fills, rodar sobre la bicicleta, i on algun dia ens retrobarem, com ens retrobarem amb tots aquells a qui hem estimat i estimem.

Fins aviat, Ivan, ens veurem a casa.