Tardor i poesia

            Més que una estació de l’any, el tòpic literari ens diu que la tardor és una etapa de la vida. Si la primavera és un reflex de l’esclat juvenil, la tardor simbolitza el principi de la decrepitud: els cabells, com les fulles dels arbres, comencen a caure; la superfície epidèrmica acumula plecs; la vista s’enterboleix i l’ossada es torna cada cop més fràgil. I tot plegat són símptomes que, en la tardor de la vida, per més alegres que ens vulguem mostrar, el temps passat recorregut supera de bon tros el temps futur que ens queda per recórrer.

            La poesia, potser més que la narrativa, ha estat sensible a establir símils entre les estacions de l’any i la vida. No sempre, però, la tardor ha despertat les mateixes emocions en els poetes. Així, sense sortir de la literatura catalana, un jove i optimista Josep Carner ens deia, l’any 1906, a Els fruits saborosos, que la persona madura és com el codony tardoral, que perfuma la roba blanca dins el calaix “i si l’amorosim al caliu de la llar / i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar”. Més endavant, Joan Vinyoli, molt menys donat a les expansions entusiastes, diu, en un poema titulat precisament Tardor, publicat l’any 1951 dins el recull Les hores retrobades, que “la melangia llaura / camps de records, però ja res no sembra”. Si hi ha, però, un poeta català que no va suportar l’arribada de la tardor a la seva vida és Gabriel Ferrater, que en el seu poema Cambra de la tardor ens descriu com, després d’una nit d’amor, segurament amb una dona més jove, sent que “sense enyor / se’ns va morint la llum, que era color / de mel, i ara és color d’olor de poma”; llavors, amb una serena tristesa, es refugia un cop més en el cos d’ella quan “adormides / les fulles dels meus besos van colgant / els recers del teu cos”. I és l’amor també, i amb molt menys dramatisme, qui redimeix Pere Rovira en molts dels poemes del seu últim recull, Contra la mort, on la dona es converteix en el veritable antídot per combatre els efectes, físics i emocionals, de la tardor, una tardor que recrea una nova primavera, “perquè no es cansa la secreta edat / i no t’estimaré mai en passat”.

(Article publicat al Regió7, el dia 21 de setembre de 2011, en el marc d'un reportatge sobre l'inici de la tardor)