dilluns, 26 de setembre de 2011

L'ànima de la vall



            La novel·la L’ànima de la vall (Pagès Editors, 2008), de Lluís Cerarols, va guanyar, a Tàrrega, el Premi Ramon Roca Boncompte, amb un jurat que comptava amb gent de la solvència de Margarida Aritzeta, Josep Borrell o Dolors Enrich. Més enllà d’aquesta circumstància, L’ànima de la vall és una molt bona novel·la.
            L’ànima de la vall és, a grans trets, la història d’un xicot de la vall de Marfà, en Josep, enamorat de la seva terra, que, a finals del segle XIX, es veu obligat a participar en la guerra de Cuba. Però també és la història d’un descendent seu, en Julio, que al cap de més d’un segle rellegeix un quadern que va escriure el seu avi. I és, encara, la història dels fills i els néts d’en Julio, que viuen absorbits per la vida i el ritme moderns. Però sobretot és la història de la vall a què fa referència el títol. És la història de la vall de Marfà (a la comarca natural del Moianès) i, per extensió, (deixeu-me ara parafrasejar en Raimon) la història de la terra de la qual venim, a la qual anirem i en la que vivim. L’ànima de la vall és l’ànima del poble, la d’aquells que viuen en comunió amb la terra i amb el seu entorn. És allò que tenen en comú el protagonista i mossèn Cinto, autor del Canigó. És allò que simbolitzen les dones d’aigua i els altres éssers de la mitologia popular catalana. Són també les paraules amb què Cerarols recupera l’essència d’aquell paisatge. Potser sí que, com diu un personatge cap al final, “són solament paraules”, però n’hi ha prou amb els mots per fer reviure una vall que, gràcies a les minucioses i vivíssimes descripcions que trobem a cada pas, ja forma part (com el Canigó de Verdaguer) de la geografía literària dels Països Catalans.
            I què en queda, de l’ànima de vall, avui dia? Aquesta és la pregunta que ve a fer-se Cerarols en aquelles parts de la novel·la deliberadament situades en el món actual, amb el debat sobre l’aprovacio de l’Estatut de fons. L’autor, de fet, juga amb la cronologia: el lector va coneixent, a la vegada, el passat i el futur d’en Josep (el pagès que ha d’anar a Cuba), així com el passat i el futur del seu nét, en Julio.
            En la prosa de Cerarols es percep un coneixement físic i antropològic del món rural de què parla, amanit amb un llenguatge riquíssim, carregat de paraules que, com el paisatge, són salvades de l’oblit i fan les delícies del lector sensible a la força dels mots: enllorada, feristeles, assaïnar, xollar, roina, xisca, recebre... i tantes altres.
            La novel·la parla, en fi, de l’autèntic ecologisme, aquell que comunica la natura amb la vida de tal manera que “Món i jo, i jo i món veníem a ser una mateixa cosa i, aleshores, la vida sobreeixia de plenitud i es vessava per tota la terra assaonada”, p.189.

(Article publicat l'estiu del 2008 al suplement Lectura, del diari Segre)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada