Magdalenes proustianes

           Posats a forçar una justificació, en forma d’efemèride, a la següent reflexió, deixeu-me dir que enguany fa cent quaranta anys que va nàixer Marcel Proust i l’any vinent en farà noranta que va morir. Sembla ser que si aquest escriptor francès hagués viscut en la nostra època, l’asma que el va mantenir reclòs durant els últims anys de vida hauria estat un joc d’infants per a la medicina actual. En conseqüència, els metges li haurien curat l’al·lèrgia que no el deixava sortir de dia i amb tota probabilitat no s’hauria passat hores i hores diàries, al llarg de catorze anys, abocat al que haurien d’acabar sent els set volums (unes quatre mil pàgines) d’una de les novel·les autobiogràfiques més ambicioses i artísticament rodones (com també segurament de les menys llegides) de la història de la literatura universal: A la recerca del temps perdut.

            Sens dubte, l’episodi més conegut i citat d’aquesta magna obra és el de la magdalena. I no pas per casualitat, sinó perquè els set volums esmentats parteixen d’aquesta anècdota. L’evocació (a partir de la visió, del gust i de l’olor) d’una magdalena sucada en el te (o en la til·la) que la seva tia li oferia de petit, els diumenges al matí, a Combray, activa el record inaturable que portarà l’autor a reconstruir tot l’univers que hi ha rere les pàgines de A la recerca del temps perdut. El gust i l’olor perduren, agradables, més enllà de la gent que ha mort i dels edificis que han caigut, s’erigeixen sobre les ruïnes i esperonen, a partir d’associacions diverses que van encadenant records, el fluir de la memòria: l’habitació, la casa, el jardí, el poble, la plaça, els carrers, els camins... i també la gent, els sentiments, les passions...

            Ningú no és immune a aquesta mena d’estímuls. Tots tenim les nostres magdalenes proustianes. A mi, per exemple, m’ha retornat a la infantesa, en un moment o altre, el gust de la capa de nata que es fa sobre la llet acabada de bullir, barrejada amb un pessic de sucre; o l’olor de serradures i tafetans acompanyada del soroll estrident de la màquina de serrar (a casa eren fusters); o bé la imatge d’un carrer sense asfaltar ple de xiquets jugant amb arcs tibants de vímet pelat i fletxes fetes amb tiges de jonc.

            Tots en tenim, de magdalenes proustianes, el que no tenim, malauradament, és el temps, ni la disponibilitat, ni, per descomptat, el talent ni la clarividència de Proust per treure’n el profit que en va treure ell fa quasi un segle.

(Article publicat a  El pou de la gallina en el número de setembre de 2011)