Nit de juliol. Cap a les dues o les tres de la matinada, s’escau que passo, per circumstàncies que no vénen a tomb i sense baixar del cotxe, per Lloret de Mar. Circulo per una avinguda plena a vessar, a banda i banda, d’establiments d’oci: bars, pubs, discoteques, locals d’escurabutxaques... (l’avinguda Just Marlès concentra 27 de les 45 discoteques del municipi). El que m’impressiona, però, és la quantitat de gent que omple l’avinguda i els carrers adjacents: colles de joves eufòrics, de trets anglosaxons, que canten, beuen i, sobretot, criden. La majoria han arribat en un vol de baix cost, han comprat un paquet de vacances per un preu ridícul i, per tant, només són rendibles al sector turístic si viatgen en grans quantitats. Per això n’hi ha tants! En un moment determinat, s’organitza un cert rebombori enmig de la multitud: una baralla. La guàrida urbana intervé a l’acte i tot es calma en pocs minuts. Els càntics i els crits es reprenen immediatament.
Lloret de Mar és un municipi de la Selva, al sud de la Costa Brava, que tradicionalment havia viscut de la pesca, l’agricultura i la indústria surera, però que des dels anys seixanta basa la seva economia gairebé exclusivament en el turisme. De fet, des d’aleshores ha multiplicat per deu la seva població i avui és considerat el principal ressort turísctic de Catalunya. Lloret, però, no és una excepció, sinó potser l’exemple més visible del que passa en molts altres indrets de la costa catalana. Milers de joves beguts cridant, orinant i vomitant pel carrer és l’estampa quotidiana de moltes localitats costaneres a les nits d’estiu en aquest país.
Uns dies més tard, cap a mig agost, llegeixo la notícia que uns mil cinc-cents veïns de Lloret de Mar, indignats perquè la setmana anterior un seguit d’aldarulls van acabar amb tot de destrosses al mobiliari urbà i una vintena de detinguts, es manifesten pels carrers per demanar un canvi en el model turístic. Volen que s’acabi l’anomenat “turisme de borratxera” i que s’aposti per un turisme de qualitat.
Cada cop hi ha més gent que, en aquestes localitats, deixen de riure les gràcies als turistes destralers i demanen un canvi de model. Ho tenen difícil, si no impossible. Lloret (com altres ciutats del país, inclosa Barcelona) està marcada amb una etiqueta internacional: és el paradís dels excessos. Els qui vénen saben molt bé el que volen, i els qui els reben coneixen perfectament el que han d’oferir-los. Com es fa marxa enrere quan s’ha creat una dinàmica econòmica tan potent i la subsistència de milers de famílies catalanes depèn de l’arribada massiva de joves anglesos amb ganes de diversió etílica? És com si el país, incapaç de trobar una altra sortida, estigués disposat a vendre’s la dignitat.
(article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 de setembre de 2011)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada