La llengua, una manera d'entendre el món

            “Els homes no habitem un país; habitem una llengua”, diu un dels personatges de Jo confesso, la darrera i extraordinària novel·la de Jaume Cabré que ara tinc entre mans. La frase em sembla brillant i molt reveladora. La llengua pròpia és molt més que un simple codi per comunicar-se. Una llengua (qualsevol llengua, des de la més parlada fins a la que ja només compta amb uns pocs usuaris) reflecteix una manera particular de veure el món i d’entendre’l. I això ho saben molt bé els polítics del PP, els jutges del Tribunal Suprem (TS) i del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), i els pares que han demanat que a les escoles dels seus fills el castellà sigui també llengua vehicular. Ho saben i tenen un objectiu clar: acabar amb la llengua catalana i, de pas, amb la cultura que l’habita. La interlocutòria del TSJC que es va fer pública el 2 de setembre, com abans ho havien estat els recursos interposats pel PP a l’Estatut o la sentència del TS del desembre de 2010, és una agressió en tota regla a la nostra llengua i al nostre sistema educatiu, com ho és també a la nostra cultura. Una agressió que pretenen maquillar darrere expressions grandiloqüents com “igualtat d’oportunitats” i “llibertat d’elecció”. Els arguments que esgrimeixen fins i tot podrien enganyar algun despistat si no fos tan evident la realitat sociolingüística de Catalunya, sobre la qual deixeu-me fer només un parell d’observacions.

En primer lloc, l’actual sistema d’immersió lingüística, tan perniciós segons els seus detractors, no ha impedit que tots (tots!) els adolescents catalans acabin l’escolarització obligatòria amb un nivell de castellà tan bo com el que tenen els adolescents espanyols a la mateixa edat, mentre que molts (moltíssims!) adolescents catalans acaben en canvi l’escolarització obligatòria amb un coneixement precari de la llengua catalana (que alguns mai no han arribat a parlar ni a l’escola ni, encara menys, a l’institut).

En segon lloc, si hi ha una llengua que perilla a Catalunya és el català. Per més que s’intenti maquillar la situació social des d’algunes institucions, la realitat és que hi ha molts àmbits d’ús (premsa, televisió, cinema, jutjats...) on el català té una presència testimonial i el castellà guanya per golejada. La normalitat és lluny d’haver-se recuperat i, per tant, si es vol que el català sigui una llengua d’ús normal a Catalunya cal fer passos endavant, i no endarrere. L’únic espai que compensa una miqueta aquest desequilibri és l’escola. Per això té un valor simbòlic tan important, per als qui pretenen liquidar la llengua catalana, acabar amb el sistema d’immersió lingüística. I per això ha de tenir també una gran importància, per als qui aspirem a viure normalment en català, que la immersió es mantingui a les escoles.

Atiant aquest debat, de fet, encara que el sistema d’immersió quedi com el tenim ara, ja han guanyat una batalla aquells que volen fer desaparèixer el català o, com a molt, relegar-lo a manifestació folklòrica testimonial. Perquè amb la immersió lingüística no n’hi ha prou. S’ha d’avançar en altres àmbits. I mentre ens entretenim defensant aquest baluard la vitalitat de la nostra llengua continua en caiguda lliure, i amb la llengua la cultura que té al darrere.

(Article aparegut al Regió7 el dia 6 de setembre de 2011)