dissabte, 17 de setembre de 2011

Jo confesso, una novel·la important


           Potser hi haurà qui pensi que amb Jo confesso (Proa, 2011) Jaume Cabré s’ha passat d’ambiciós i s’ha deixat portar per la desmesura. Són mil pàgines de novel·la, més de cent personatges, set segles de recorregut i escenaris d’Europa i Àfrica, que tracta gairebé tots els grans temes de la literatura: l’amor, la mort, l’amistat, la bellesa, l’atzar, el mal, la culpa... Potser, entre els integristes de la frugalitat, la suggestió minimalista i la contenció expressiva, hi haurà qui abomini d’un artefacte literari que aposta per l’expansió narrativa. Potser, fins i tot, hi haurà qui desconfïi d’un llançament mediàtic tan espectacular i programat, tan poc freqüent en la literatura catalana.
            També hi ha qui, a hores d’ara (i ja es veurà si amb certa precipitació), ha parlat d’obra mestra, de catedral narrativa, de gran novel·la europea i de clàssic contemporani.
            El cas és que la darrera novel·la de Jaume Cabré, que es presentarà a Manresa el proper dia 13 d’octubre, en el marc del cicle Tocats de Lletra, ha suscitat, tot just quinze dies després de ser publicada, tota mena de reaccions i comentaris. Era una novetat esperada. Si l’autor ja comptava, des de fa anys, amb una bona colla de lectors fidels (que vam descobrir-lo amb bones novel·les com Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria o L’ombra de l’eunuc), va ser a partir del 2004, amb la publicació de Les veus del Pamano, que la seva projecció va disparar-se d’una manera exponencial, tant aquí com a fora.
            El temps dirà si Jo confesso és una obra mestra capaç de dialogar amb la millor tradició literària occidental, si Jaume Cabré és el gran autor que ha de donar prestigi internacional a la literatura catalana, o bé si, com alguns (diria que amb un cert ressentiment i enveja) sostenen, es tracta només d’un fenomen popular de qualitat discutible, comparable a Dan Brown o Ildefonso Falcones. Personalment, Jo confesso m’ha semblat una novel·la monumental: un recorregut impressionant per la maldat humana i per la desaparició de la cultura humanista, en què acompanyem el protagonista, Adrià Ardèvol, un home ple de contradiccions, per tot de peripècies personals, familiars i col·lectives, sempre lligades a un extraordinari violí storioni del segle XVIII. La novel·la és plena de girs narratius de gran efectivitat, com els bons supervendes, però també de profundes reflexions sobre la naturalesa humana, com els grans clàssics. L’estil aglutina tot d’agosarats recursos (en un mateix paràgraf, per exemple, hi poden haver dues o tres veus narratives, dos espais físics allunyats i un salt temporal de diversos segles) que encaixen a la perfecció en la trama i en el missatge. Res no és gratuït. Cabré, a més, tracta el lector amb respecte i (com si volgués burlar-se dels qui l’acusen de fabricar literatura popular) li presenta una novel·la que demana els cinc sentits per ser llegida, perquè Jo confesso és un llibre que ofereix diverses capes de lectura: un pot quedar-se amb la trama de misteri que recorre les mil pàgines; però si se’n vol captar els matisos, la lectura de Jo confesso exigeix un remarcable esforç intel·lectual. I és llavors que, en accedir sota la capa més superficial, un s’adona que potser som davant d’un llibre realment important.

(Article publicat al Regió7 el dia 17 de setembre de 2011)

1 comentari: