Puix parla català...

            Les dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura sobre coneixements i usos del català a Catalunya el 2010, fetes públiques l’últim dia de març, conviden a lectures ben variades: se’n pot fer una interpretació positiva a partir de la dada que el nombre de persones que s’identifiquen amb el català ha augmentat (molt poquet, però ho ha fet); i al mateix temps és difícil ser optimista si es té en compte que la llengua catalana continua en una situació minoritzada, ja que només quatre de cada deu habitants del Principat la tenen com a llengua d’identificació.

            Més dades poc encoratjadores: tan sols el 32% dels catalans usa exclusivament el català a casa seva, i el 20% amb els amics o a la feina; percentatges que, per altra banda, es doblen en el cas del castellà, que és de llarg la llengua amb més vitalitat i amb més bona salut a casa nostra. No és casualitat, per tant, que allà on el català té nivells acceptables (el 77% de la població és capaç de parlar-lo), el castellà destaca de forma aclaparadora (el sabem parlar el 100% dels catalans). D’altra banda, pot semblar positiu que el 40% dels nostres veïns nascuts fora de l’estat espanyol coneguin (que no vol dir que l’utilitzin) el català, però d’això es desprèn que el 60% restant no en saben ni un borrall.

Lúnic espai d’ús on el català és la llengua dominant és a l’escola. El 56% dels estudiants el tenen com a preferent en l’àmbit acadèmic. No cal dir que la immersió lingüística ha donat resultats positius. Per això, amb arguments apocalíptics i enganyosos, s’han aixecat campanyes mediàtiques i judicials tan ferotges en contra d’aquest model educatiu. L’escola és només un àmbit d’ús lingüístic, i el fet que s’hi utilitzi més el català que el castellà compensa (una mica i prou!) el domini incontestable del castellà en la resta dels entorns socials, com ara la televisió, la premsa o el món judicial. Què passaria, si no hi hagués immersió lingüística a l’escola? És esborronadora la quantitat d’adolescents escolaritzats en aquest model pràcticament incapaços d’expressar-se en català, i en canvi hi ha qui s’estira els cabells quan, excepcionalment, un jove de terra endins té alguna dificultat a l’hora de parlar la llengua d’Unamuno. No cal dir que la pressió contrària a l’avenç del català és intensa i decidida, tant a fora com a dins de Catalunya. Només cal veure què passa quan es fa un tímid intent (com en el cas de la llei del cinema) d’equiparar les dues llengües oficials.

Es manté viva l’esperança que el català sigui algun dia una llengua d’ús normal a Catalunya, però no hem d’oblidar que la situació actual, per més que ens vulguin fer combregar amb rodes de molí, és encara d’una precarietat rotunda que reclama una política lingüística valenta, decidida i responsable.

(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 d'abril de 2011)