divendres, 8 d’abril de 2011

Els meus amics escriptors




            L’activitat creativa de l’escriptor acostuma a ser íntima, més o menys silenciosa i tirant a solitària. Però com que tot és qüestionable i, de fet, un dels pilars de la postmodernitat és justament qüestionar-s’ho tot, han aparegut iniciatives que pretenen demostrar que es pot generar literatura en grup, davant d’un públic, en un ambient distès i sorollós, amb música de fons i participació de la concurrència. Aquest és l’objectiu dels anomenats Jams d’escriptura. El procediment és el següent: un grup d’escriptors (o un de sol) creen en directe i el seu text es projecta en una pantalla gran, davant d’un públic i amb música que va punxant un Dj.
            El passat divendres 25 de març, en el marc de l’Anella Cultural i del festival literari Kosmopolis, va tenir lloc en una de les sales polivalents del teatre Kursaal, a Manresa, una d’aquestes performances, en connexió, a través de videoconferència, amb Barcelona (Centre de Cultura Contemporània), Granollers i el Prat. Un fet bastant insòlit a la capital del Bages. Diversos escriptors (Pilar Duocastella, Sònia Moya, Zulima Martínez, Jordi Estrada, Jordi López, David Clusellas, Agustí Franch i un servidor) vam intentar, al llarg de dues hores, crear un text més o menys trabat sota la consigna de “Manresa 2355”, que n’havia de ser el títol i el punt de partida. El públic (entre el qual, per descomptat, hi havia representació del mundillo literari local, com el poeta Santi Rufas) va fer aportacions interessants. Com que de seguida vam tenir clar que ens ho volíem passar bé, de manera natural el text (inevitablement caòtic si tenim en compte la diversistat de les setze mans que el vam potinejar) va prendre un to divertit, en alguns moments ratllant la irreverència i tot sovint a base d’un humor tirant a gruixut. Potser no vam fer una obra d’art, però vam riure molt.
Si tenim en compte el resultat final (consultable tard o d’hora a internet), no es pot arribar a la conclusió que els participants poséssim en dubte la premissa que es volia qüestionar: el caràcter íntim de la creació literària. Si alguna cosa es va demostrar va ser, més aviat, que la millor manera de crear (si més no, en l’àmbit literari) continua sent la intimitat, el silenci i la solitud. Ara bé, la performance, moderada per Anna Vilajosana i presentada per Ivan Padilla, va servir per reunir una colla de lletraferits del mateix àmbit geogràfic, la Catalunya Central, que vam interactuar i passar una bona estona amb l’excusa de crear un relat conjuntament. I una reunió d’aquesta mena, per estrany que sembli, passa molt poques vegades, si més no en aquestes latituds. Al voltant d’aquella taula hi havia escriptors de tarannàs, estils, inquietuds i interessos molt diferents, i és una llàstima que no se’ns faci coincidir més sovint. No crec que la presència de dos absents d’última hora (Joan Jordi Miralles i Jordi Cussà) hagués millorat gaire el text definitiu, però sí que hauria fet més completa la trobada.
Ho he dit altres vegades i ho repeteixo ara: és bo que hi hagi espais, especialment actes públics, on els autors de la Catalunya Central es trobin, perquè és bo que la ciutadania, d’aquí i d’arreu, en conegui l’existència i, especialment, l’obra.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a Regió7, el dia 8 d'abril de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada