dimarts, 26 d’abril de 2011

La casa cantonera



Amb el terreny adobat i propici de les llibreries, dels mitjans i de la crítica gràcies al fulgurant i incontestable èxit d’Olor de colònia, la segona novel·la de Sílvia Alcàntara, La casa cantonera, arriba disposada a fer forat entre l’allau de novetats. Aquest cop amb la modèstia de les seves poc més de cent pàgines de text, però amb l’artilleria pesant d’una història de secrets familiars, carregada de passions extremes, confessions estremidores i odis viscerals.
            La posada en escena de La casa cantonera és molt senzilla. Tot succeeix a cal Xicoi, la casa a què fa referència el títol. I tot es desenvolupa en un sol dia. En realitat, en una tarda. Del poble on se situa l’acció no se n’esmenta el nom, però pel fet de ser a la vora del riu, d’estar situat en una conca minera i de trobar-se a una hora i mitja en cotxe de Barcelona, bé podria ser el poble natal de l’autora, Puig-reig. Dues germanes (la Irene i la Marina) es retroben al cap de molts anys, a ran de la mort de la mare, la qual havia viscut els últims temps acompanyada de tres gossos i en estat d’alienació mental. La canalla li deia “la boja dels gossos”. L’ambient és tens i xafogós. Els gestos i els silencis són tan importants com les paraules. El retrobament es produeix just després de l’enterrament, a la casa on van créixer. Saben que l’endemà han d’enderrocar l’immoble. Al llarg de les poques hores que s’escolen entre el principi i el final, i amb la presència d’una veïna entranyable (la Roseta) que va moderant la precipitació dels esdeveniments, ressorgeixen antigues enveges, asprors, gelosies, desenganys, traïcions i ressentiments cobats per les dues germanes durant la colla d’anys que han passat allunyades l’una de l’altra. “Les ganes de saber i les ganes de callar es feien la traveta”. Anem descobrint un passat ple d’infidelitats, rancúnies, suïcidis i potser, fins i tot, algun assassinat. La casa cantonera és com l’últim episodi d’un culebrot, aquell episodi en el qual es revelen tots els secrets i es resolen tots els misteris que s’han anat plantejant al llarg de tot el rosari de capítols previs. Les revelacions se succeeixen una rere l’altra, i quan ja ens pensem que s’ha destapat tot, que tots els secrets i misteris han estat airejats, encara ens espera un últim cop d’efecte, una última revelació demoledora.
            És digna de lloança, d’altra banda, la fidelitat de Sílvia Alcàntara cap a una editorial modesta i curosa com Edicions de 1984, amb l’editor manresà Josep Cots al capdavant.

(Article publicat per Llorenç Capdevila a la revista El pou de la gallina, en el número de maig de 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada