Fa alguns anys, amb el llibre Dolor de llengua, Enric Larreula va crear un concepte molt eloqüent per definir aquells que, més sensibles que la majoria a les agressions que dia a dia pateix la seva llengua pròpia (minoritzada, per descomptat), senten dolor i es neguitegen, s’indignen i clamen al cel, mentre la major part de persones del seu entorn es queden del tot indiferents. Enric Larreula els (ens) anomena “patidors de llengua”.
Ser un patidor de llengua, ara i aquí, és una desgràcia com una altra. El patidor de llengua, tot i que sovint considera que la batalla per la llengua està perduda, es manté irreductible en la defensa de la dignitat lingüística, perquè dimitir encara el faria patir més!
Al patidor de llengua, per exemple, se li remou l’estómac quan va al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona a veure una exposició i, en el moment de comprar les entrades, la mateixa noia que ha parlat en anglès a un anglès i en francès a una família de francesos, se li adreça a ell en castellà, idioma en què es manté al llarg de tota la conversa.
Al patidor lingüístic li cau l’ànima als peus quan sent el menyspreu amb què maltracten la llengua alguns professionals catalans de la comunicació; i també, naturalment, quan apareixen a TV3 joves esportistes o músics de Cornellà, de Santa Coloma o de Viladecans que, tot i haver rebut una educació en català que suposadament els garanteix una plena competència bilingüe, s’aferren al monolingüisme en castellà sense que ningú ho trobi estrany.
El patidor de llengua s’entristeix en descobrir que hi ha empreses que s’anuncien en castellà en els mitjans catalans, perquè saben que això no afectarà les vendes del seu producte. I s’indigna quan algun d’aquests anuncis procedeix de ministeris governamentals (que conviden a fer la declaració de renda o anar a votar en les properes eleccions) i que, per tant, l’està pagant amb els seus diners com a contribuent.
Un dels últims fets que no acaba d’entendre el patidor de llengua és per què, per fer el paper de Timbaler del Bruc en una producció catalana, s’ha hagut de recórrer a un actor (bon actor, això sí) madrileny, al qual s’ha fet aprendre català. El patidor de llengua sap que, per molt bona voluntat que hi posi el jove (que segur que n’hi ha posat molta), la dicció serà afectada i poc versemblant, la qual cosa passa prou sovint, fins i tot amb actors catalans.
Després de rumiar-hi, el patidor de llengua dedueix que la pela és la pela; que, segurament, tot i que la pel·lícula es roda originalment en català, al capdavall s’ha de vendre també fora de Catalunya, on és important tenir un cap de cartell atractiu, i on no hi ha patidors de llengua perquè –ves per on!— saben que la seva llengua no corre perill.
(Article publicat per Llorenç Capdevila al suplement Lectura del diari Segre, l'any 2010. També se'n va publicar un versió una mica diferent al Regió 7)
Em declaro patidor, ho confesso, tot i que més que patiment el que sento és un martiri, i més quan baixo cap a casa i sento encara avui pares i mares que tot i ser catalanoparlants, han decidit deixar de patir i parlen els seus fills i les seues filles en castellà.
ResponEliminaPensava que era una cosa de la generació dels meus pares i que finalment s'havia superat. Desgraciadament la història del Tio Canya es repeteix, la llengua continua patint i no hi ha manera de trobar l'aigua que l'alleugeixi. Al meu país encara no saben fer ploure, o potser ja n'hi ho proven.
Sí, noi. Quin patir! Recordo un amic, també patidor, que proposava amb ironia que amb el català hauria de practicar-se l'eutanàsia lingüística, i així tots deixaríem de patir.
ResponElimina