dilluns, 10 de març de 2014

Ficció i realitat

Estic convençut que la línia divisòria entre realitat i ficció és inexistent i que, sovint, la ficció és, fins i tot, més autèntica que la realitat. Quan succeeix alguna cosa sorprenent, quan passa un fet que sembla més propi de la literatura o del cinema que no pas de la vida quotidiana, s’acostuma a utilitzar aquell tòpic que diu que “la realitat supera la ficció”. És una bajanada, una ingenuïtat pueril. Com a molt, puc acceptar que la realitat s’acosta a la ficció i, si de cas, de vegades la imita. Però mai, en cap aspecte, la supera. Allò que llegim acostuma a ser tant real com allò que vivim. O potser més i tot. Com és, si no, que podem anar a Londres i visitar el número 221B de Baker Street on, segons Arthur Conan Doyle, vivia el detectiu de ficció Sherlock Holmes? O comprar sabó amb perfum de llimona a la farmàcia dublinesa on ho feia cada matí Leopold Bloom, el protagonista de l’Ulisses de James Joyce? Si la ficció és mentida, com és que parlem de situacions kafkianes, d’espectacles dantescos, d’homes amb complex d’Èdip o de tiberis pantagruèlics?


                Es veu que l’any 1860 Alexandre Dumas va visitar el Castell d’If, prop de Marsella, on ell havia situat el seu heroi, Edmon Dantès, empresonat durant catorze anys, abans de protagonitzar la fuga més famosa de la literatura universal i convertir-se en el comte de Montecristo. Dumas va descobrir, astorat, que el principal reclam turístic de l’indret era “l’autèntica” cel·la on havia estat empresonat el seu personatge, mentre que els guies del castell obviaven altres presoners històrics (i “reals”) que hi havia fet estada.

                Els grans escriptors són capaços de crear personatges de carn i ossos, tan autèntics que sovint ens commouen més que les persones amb qui ensopeguem cada dia. Si no, com ens expliquem el suïcidi d’un bon grapat de joves romàntics després d’haver llegit Les desventures del jove Werther, de Goethe? La ficció és, al capdavall, l’espai on s’expressa la versió més autèntica de la naturalesa humana. Per això hi ha qui creu que algunes realitats tan sols es poden retratar en forma de novel·la.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de març de 2014)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada