En la seva darrera novel·la, Els crims de la mel (Proa), Pep Coll parteix d’un crim real de 1953 al Pallars (un pagès va matar un gitano que li robava la mel de l’arna) per fer un retrat solvent, poètic i irònic del contrast entre la vida itinerant dels gitanos i la vida arrelada a la masia dels pagesos: «Des del punt de vista de la solidesa de l’habitatge, la mobilitat i la visió del món que tenen els seus estadants, la tartana de campament gitano es troba als antípodes de la masia pairal. Murs massissos de pedra enfront de lona i taulons de fusta, fonaments enfonsats a la terra enfront de rodes vacil·lants, horitzons que de tan permanents han esdevingut familiars enfront d’horitzons cada dia nous i forasters. No és estrany, doncs, que el pagès i el gitano ambulant s’hagin comportat sempre com gat i gos».
Pep Coll és un escriptor únic. Ningú, com ell, és capaç de transformar en paraules i en experiència universal el paisatge, la vida i la manera de ser dels pallaresos. I ho fa amb un estil també propi, amb una llengua que flueix amb naturalitat però que alhora serva una riquesa lèxica que no escatima paraules i expressions de precisió exquisida, i un to que a voltes pot semblar desmenjat o dramàtic però que sempre es descarrega en una fina pàtina d’ironia que, de tant en tant, pot desembocar en episodis divertits o, fins i tot, hilarants. I és que la prosa de Pep Coll acostuma a combinar la sobrietat de qui desgrana històries amb claredat, la calidesa de qui ensopega les paraules justes i l’atractiu de qui domina la ironia, característiques comunicatives que, no em feu dir ben bé per què, sempre he associat a la gent del Pirineu, aquells homes i dones de la muntanya, una mica feréstecs i desconfiats, poc donats a les expansions verbals, que, de sobte, fan un comentari divertit i eloqüent, com qui no vol la cosa, amb una mitja rialla sota el nas.
A Dos taüts negres i dos de blancs (2013), Coll ja va enfrontar-se literàriament a la reconstrucció d’un crim real. Allà, però, buscava reproduir amb fidelitat la realitat històrica, esfereïdora, dels fets. Aquí, en canvi, sense trair la realitat documentada, s’ha centrat en la construcció d’una ficció veraç al voltant d’un episodi real, amb una galeria de personatges (pagesos, gitanos i tricornis) implicats en uns fets que en unes altres mans poc passarien del relat anecdòtic, però que filtrats per la capacitat fabuladora i analítica de l’escriptor de Pessonada (que, com confessa en l’epíleg, aquest cop ha fet cas de les paraules de Carson McCullers a propòsit de la creació literària: «hi ha més veritat en la imaginació que en la realitat») es converteixen en una peça narrativa deliciosa i carregada de matisos sobre la naturalesa dels humans.
(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 2 de març de 2025)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada