Ànima de retrovisor

 

Mai no em convenceran que la realitat pugui superar la ficció, però és ben cert que de vegades s’escarrassa a aconseguir-ho, s’hi atansa i s’hi podria arribar a confondre. Els qui no ens perdem cap pòdcast de Crims prou que ho sabem. I és just en un dels millors episodis d’aquest programa que vaig sentir l’Anna Sàez parlar amb el Carles Porta d’una història que ella mateixa ja m’havia explicat: la dels cinc crims per enverinament que es van cometre a la Granja d’Escarp l’any 1935, tres dels quals van produir-se a la part de baix de la casa on va créixer i on encara viuen els seus pares.

A L’enverinadora, que acaba de publicar Pòrtic, Anna Sàez reconstrueix la història de Dolors Coït Vallès, que l’abril de 1935 va ser detinguda per haver assassinat el marit, la sogra, els cunyats i un nebodet de només onze mesos. Tots enverinats amb arsènic. Més endavant també detindrien sa mare, Teresa Vallès, com a còmplice i instigadora. El cas va tenir una gran repercussió mediàtica en aquell moment i va marcar per sempre els veïns de la Granja d’Escarp. Però el llibre no és tan sols una reconstrucció dels fets. També és un interessant retrat del personatge. Dolors Coït va entrar a la presó als vint-i-un anys, essent analfabeta i amb l’aspecte d’un velleta endolada amb mocador al cap, però al cap de poc ja presentava un aspecte totalment canviat: quan va arribar al judici era una dona sofisticada, ben vestida i amb la permanent acabada de fer. La presó l’havia canviat. A partir d’aquí, la seva vida va fer gairebé tants girs com versions va donar dels fets.

L’enverinadora és un true crime amb tots els ets i uts, que, com no podia ser d’altra manera, es llegeix d’una tirada. Però té un valor afegit: la mirada personal de l’autora. Els crims es van produir no tan sols al seu poble, sinó a dins de casa seua, i això fa que no es pugui deixar d’implicar, en primera persona, en el retrat de l’època, del lloc i de la gent («Quan jo era petita la majoria de vells havien nascut al s.XIX. Es reconeixien fàcilment perquè portaven faixa i armilla, sempre negres»). A més, amb l’estil evocador, irònic i intel·ligent que ja li coneixem, com que l’escenari sinistre de tres dels assassinats era justament un dels escenaris dels jocs de la seua infantesa, aprofita per introduir, de tant en tant, un incís nostàlgic que ens transporta als anys setanta.

Els qui enyoreu els «retrovisors» que l’Anna publicava fins fa poc a Segre, teniu l’oportunitat de llegir-ne un de 150 pàgines. Un «retrovisor» que li ha demanat un important esforç d’investigació periodística, però que conserva aquella eloqüència espurnejant dels seus articles setmanals. I és que, com diu cap al final, «Recordar és tornar a passar pel cor. No m’espanta convertir-me en estàtua de sal».

(Publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 de març de 2025)