Illes somiades

 Els humans som illes. Illes com ara Sumbawa, al sud d’Indonèsia, devastades, engolides per un volcà i que, tot i així, es resisteixen a quedar-se sense vida. Illes com Tristan da Cunha, al bell mig de l’Atlàntic, isolades, on no arriba mai ningú. Illes com Sentinel du Nord, entre l’Índia i Birmània, tancades, que no volen saber res del que hi ha fora. Illes com Tromelin, al nord de Madagascar, ocupada per antics esclaus que només poden ser lliures en un quilòmetre quadrat de terreny. O com l’Insulo de Rozoj, a prop de la costa italiana, creades artificialment amb l’objectiu de viure en llibertat. O com Clipperton, al Pacífic, desemparades i abocades a l’infern. O com les Illes dels Urus, a dins del llac Titicaca, desnaturalitzades per la globalitzadora invasió turística. O com les Tuvalu, al Pacífic, destinades a desaparèixer. I és que les illes, sovint, són microcosmos que poden resultar molt útils als amants de la metàfora.

Una metàfora que explota fins a les últimes conseqüències el terrassenc Roc Casagran en la seva darrera novel·la, Somiàvem una illa (Univers, 2025), amb la qual va guanyar el Premi Sant Jordi. Amb un estil que podríem definir com de realisme poètic (perquè explica, amb sensibilitat, històries properes i quotidianes amb un llenguatge carregat de pinzellades líriques), Casagran reconstrueix la història d’una dona, la Carla, que ha passat la ratlla de la joventut («Arriba un moment en què només se’ns considera joves si morim»), i que ha patit dos traumes personals que li fan replantejar alguns dels fonaments en què se sustentava fins ara la seva existència. El primer el coneixem de seguida (la mort de la seva mare) i el segon es reserva per l’últim capítol (perquè no es pot pas explicar tot des del començament). És, doncs, un context en què «La vida volia continuar, però feia pujada». Aïllada del món i, com qui diu, agafada a un tros de fusta per salvar-se del naufragi personal, la Carla (que just acaba de dirigir i és a punt d’estrenar una sèrie documental sobre illes del món, que, en el fons, són una extensió metafòrica d’ella mateixa), escriu una llarga carta al seu company on repassa i fa balanç de la seva vida fins llavors: els alts i baixos entre ells dos, la relació amb la mare, els fills que comparteixen... I li serveix per reflexionar sobre la vida, la mort, la llibertat, el desengany, l’amor, l’amistat o, naturalment, la soledat.

Al capdavall, com escriu la protagonista, «Els humans som éssers socials. Sobre el paper, sobre la pantalla. A la pràctica, som illes diminutes que no sabem què passa més enllà». I, més endavant, ho rebla: «Hem d’aprendre a acceptar la immensitat dels oceans que ens envolten». I és d’aquest aprenentatge que pretén parlar la novel·la de Roc Casagran.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 d'abril de 2025)