diumenge, 5 de febrer de 2017

Bèsties humanes

                Ho ha tornat a fer. Joan Jordi Miralles ens ha tornat a sorprendre. Cada cop que publica un nou text, l’enfant terrible de les lletres manresanes (i un dels autors més interessants de la narrativa catalana actual) ens deixa amb la boca oberta. Ja fa gairebé quinze anys que va sacsejar les entranyes dels lectors amb L’Altíssim i, des de llavors, a través de les seves novel·les (L’úter de la balena, Una dona meravellosa) i obres de teatre (Això és Àustria, Els nens feliços), ha anat construint i oferint una obra coherent i insubornable, caracteritzada per un estil vigorós (imatges insòlites, vocabulari ric...), uns personatges extremats (obsessius, torbadors, insatisfets, desconcertats, perplexos... que de vegades són un bon mitjà per transgredir la correcció política) i unes històries d’ambició universal.


                L’estiu passat, Joan Jordi Miralles va guanyar el prestigiós Premi Marian Vayreda amb La intimitat de les bèsties, un recull de set relats llargs que acaba de sortir publicat per Empúries. Com els Animals tristos (2002), de Jordi Puntí, que també dedica el títol a la condició salvatge de la naturalesa humana, els personatges angoixats, afligits i perplexos d’aquests relats centren la major part de l’atenció. Com en els relats de Raymond Carver, si bé sempre hi ha algun element torbador que atrapa l’interès del lector, les històries flueixen fins a extingir-se sense grans escarafalls. Es tracta d’un llibre escrit amb un llenguatge nítid i sense estridències, que fa de molt bon llegir; un estil ple de diàlegs tallants i precisos i imatges d’una gran plasticitat; uns personatges que deambulen per un món que els és estrany; i un to que de vegades s’acosta al lirisme intimista i evita el plantejament hiperbòlic que havíem conegut en altres obres de l’autor.
La intimitat de les bèsties arrenca amb Insular, que explica un curt viatge a Eivissa protagonitzat per una parella, la Maria i el Daniel, que alterna moments de ràbia, de tendresa i d’angoixa, amb un final que ens deixa garratibats.  Segueix Venació, un relat de caçadors que parla de “l’home, la natura, les bèsties” i que es tanca amb una imatge corprenedora. Cims és una història sobre la nostàlgia i el desànim. Erupció recupera, en alguns passatges, el to irreverent, la sexualitat i la violència explícites que ens recorden Una dona meravellosa i, sobretot, L’Altíssim, per acabar conduint el xicot protagonista cap a un final ple d’humanitat. Exorcisme presenta, d’entrada, una mare malalta i despòtica davant d’una filla abnegada i servil, per anar-nos mostrant, a mesura que avança el relat, els tons grisos d’un i altre personatge. Rauxa, escrit com una torrentada, parla de la gelosia i com de complicades poden ser les relacions. I, finalment, Amants, se centra en la conversa entre dos rivals  per abordar el tema de l’amor amb una gran tendresa.

Miralles, doncs, ofereix una petita col·lecció de retrats d’alguns dels plecs recòndits de la naturalesa contradictòria i complexa de les bèsties que som els humans. En parla sense caure en el recurs fàcil de la pirotècnia sentimental, deixant de banda el nihilisme i m’ha semblat que, fins i tot, amb un pessic d’esperança cap a les bondats de la raça humana.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 4 de febrer de 2017)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada