El meu amic Joan
Pinyol fa anys que pugna per recuperar les despulles del seu avi. L’avi del
Joan, mort al final de la guerra en un camp de presoners de Lleida, va ser exhumat
al cap dels anys de la fossa on era enterrat i dut al Valle de los Caídos per,
com tants altres cadàvers d’un i altre bàndol, alimentar aquell mausoleu de
l’horror feixista i, al cap del temps, acompanyar el propi botxí, que estava
destinat a morir al llit. El meu amic ha remogut cel i terra per treure el seu
avi del Valle de los Caídos. Ha promogut i protagonitzat documentals i
entrevistes en tota mena de mitjans, ha aconseguit que l’Ajuntament del seu
poble, Capellades, reclami les despulles del seu avi per acord del ple
municipal i, des de fa molts anys, ha mantingut viva una campanya incansable
que podria resumir-se amb el títol del documental “Avi, et trauré d’aquí”, que
fa temps va passar-se a TV3 en l’espai Sense Ficció. De moment, però, no se
n’ha sortit.
De moment, l’únic
que sembla que es mourà del Valle de los Caídos és el cadàver del dictador que,
en una mostra palpable de cinisme institucional, ha estat rebent, al llarg de
gairebé quaranta-cinc anys, honors d’heroi nacional, en una de les
demostracions més clares que la transició espanyola no ha tingut res
d’exemplar. Una democràcia que manté, al llarg de quasi mig segle, el dictador
feixista en un lloc emblemàtic que ha servit, i serveix, com a punt de
peregrinació per als nostàlgics del règim no pot considerar-se, ni de bon tros,
una democràcia modèlica. En quin altre país occidental, civilitzat i democràtic
ho haurien permès?
Ara que, mig
obligat per les circumstàncies, i encara amb reserves, el govern socialista es
planteja el trasllat de Franco a un altre indret, no puc imaginar-me que les
seves despulles facin cap a l’Almudena enmig de salves militars i honors de cap
d’estat, tal com demana la família. Trobo al·lucinant que aquesta possibilitat
ni tan sols arribi a plantejar-se.
Les ferides que va
obrir la guerra fa 80 anys no s’han tancat mai, se les ha volgut dissimular a
base de matussers embenatges d’oblit, però només es poden curar amb injeccions
de memòria, assumpció de responsabilitats i restitució dels autèntics valors de
la democràcia.
És
clar que, d’un estat que manté empresonades o a l’exili, tractant-les de
colpistes, persones de contrastat tarannà democràtic, mentre permet actes de la
policia o de la Guardia Civil amb la participació del colpista Tejero o del
torturador Billy el Niño; d’un estat que persegueix músics i actors per
criticar la monarquia o blasfemar en públic; d’un estat que (manant la dreta i
manant l’esquerra) ha estat incapaç de qüestionar un
mausoleu feixista... D’un estat així no ens hauria de sorprendre res.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 de novembre de 2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada