Diumenge, 29 de juliol. Quarts de vuit del vespre.
Enfilem una carretera estreta enmig del Pla de Bages. Petites clapes boscoses a
banda i banda i amplis camps de sembrat amb bales de palla rodones, disposades
amb la gràcia d’un decorat cinematogràfic. Al fons, el perfil retallat de
Montserrat que completa la postal. Fins que no hi arribes, no descobreixes que
just allà, lleugerament enclotat per no causar cap impacte ni a la vista ni a
la consciència, hi ha el centre penitenciari dels Lledoners, un extens entramat
de murs de formigó format per un grapat de mòduls on, des de fa unes quantes
setmanes, hi ha tancats set presos polítics. A un centenar de metres de la
gent, tres o quatre mossos d’esquadra, dalt d’un monticle que s’aixeca just
davant d’una de les cantonades del centre, s’ho miren i conversen, relaxats. La
seva presència és un tràmit. Saben, com tothom sap, que aquests manifestants no
representen cap perill.
Sona el Cant dels ocells. Un parell
de milers de persones aplegades, en forma de concentració, en un camp de
rostolls lleument elevat des d’on s’albira la presó, es posen a cantar.
Esperança als rostres, però també tristesa, ràbia i molta, molta, molta sensació
d’injustícia... i d’impotència. Hi ha gent d’arreu de Catalunya. Un grup
nombrós ha vingut en tres autocars des de Vilafranca del Penedès. Cantem
l’estaca i la convocatòria es dona per conclosa. Però pràcticament tothom es
queda. Per què? Molt senzill: a quarts de nou els interns tornen a les
respectives cel·les, després de sopar. Aviat, apareixen braços que saluden des
d’un parell de finestres. Fan onejar també alguna peça de roba groga. No sabem
qui són, però algú confirma que es tracta de dos dels nostres polítics
injustament empresonats. Emoció. Ulls vidriosos. Crits de “No esteu sols!” i
“llibertat!”, amb l’esperança que se sentin des d’on ens saluden, i també des
de tots els racons que queden amagats a la vista de la gent. Voluntat de
fer-los arribar un missatge tan senzill com profundament humà i, segurament,
necessari: que tenen molta gent al seu costat. Hi ha la voluntat que, si més no,
se sentin acompanyats durant uns minuts.
El Jordi Sánchez, el Jordi Cuixart,
l’Oriol Junqueras, el Raül Romeva, el Quim Forn, el Jordi Turull i el Josep
Rull viuen en una cel·la de pocs metres quadrats, surten a passejar pel pati
del seu mòdul, mengen al menjador comunitari i potser participen en alguna de
les activitats que ofereix el centre als seus interns en hores concretes i
concertades (gimnàs, biblioteca,...). I els diumenges al vespre, durant uns
minuts, senten un clam popular que demana el seu alliberament i denuncia la
injustícia que augmenta cada minut que passen tancats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada