dilluns, 9 de juliol de 2012

(Ir)responsabilitat


            No sé si va de bracet amb la naturalesa dels humans o bé és un tret que forma part de l’ADN dels pobladors d’aquesta part del món, però sembla evident que entre els espècimens de la nostra condició racional hi ha una tendència inevitable a no donar la cara, a espolsar-se les puces, a tirar la pedra i amagar la mà... en fi: a no assumir compromisos.



            Algun cop he parlat de la dificultat que tenen els adolescents (matèria primera de la meva activitat professional) per entomar les conseqüències dels seus actes. Els anys de vaques grasses, combinats amb l’absència dels pares enfeinats, amb una permissivitat i un proteccionisme sense precedents, han ajudat a crear una generació de joves que van posposant la resolució del més important dels conflictes de l’adolescència: l’adquisició de responsabilitats. Triar un camí i, després, si el resultat no és el que s’esperava, ser incapaç de carregar amb les conseqüències és el principal símptoma de la immaduresa, una mena de malaltia que, de fet, afecta gent de totes les edats. Fa algunes setmanes, per exemple, els Mossos van detenir, a Manresa, un home que havia fugit de l’accident que acabava de provocar i acte seguit havia denunciat el robatori del seu vehicle. L’home, major d’edat i suposadament responsable dels seus actes, havia decidit agafar el cotxe tot i no tenir carnet i, després d’embestir una motocicleta i deixar-ne ferit greu el conductor, en comptes d’assumir la responsabilitat del que acabava de fer, va decidir fugir del lloc de l’accident, abandonar el cotxe en una altra banda i simular un robatori. L’objectiu: eludir les obligacions que se suposa que té qualsevol ciutadà honrat i madur.
            Fins aquí, pot semblar que defugir obligacions és cosa d’adolescents immadurs o d’ignorants imprudents; però quan resulta que un banc mal gestionat necessita una injecció de milers de milions d’euros públics i no sembla que sigui culpa de ningú; quan queda provat que els directius d’aquell banc havien falsejat dades i, en descobrir-se el pastís, tothom mira cap a una altra banda; quan el Fiscal General del Poder Judicial es veu embolicat en un escàndol considerable i posposa la dimissió (proposada pel propi Consell General) perquè es vol fer la foto al costat del rei (que al final va ser el príncep) en la celebració del bicentenari de la creació del Tribunal Suprem; quan es fan promeses polítiques (no apujar els impostos, no abaratir l’acomiadament, no demanar rescat econòmic...) que després no es compleixen i resulta que no hi havia cap intenció de complir (em poso a tremolar només de pensar que ens asseguren, entre altres coses, que a casa nostra un “corralito” és impossible); quan et diuen que els serveis en sanitat i educació queden intactes i després resulta que hi ha classes saturades i esperes impossibles; quan la cultura, que sempre havia estat la germana pobra en els pressupostos, ha passat a tenir-hi un pes testimonial; quan alguns mandataris prefereixen celebrar el triomf de “la Roja” a Ucraïna en comptes de seguir els incendis que arrasen el País Valencià... Quan això passa, doncs, un no pot evitar de pensar que per aquí (i no parlem d’adolescents ni d’indocumentats) hi ha un niu d’aprofitats que no volen assumir cap responsabilitat


(Article publicat a Regió7 el dia 7 de juliol de 2012)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada